El cineasta mexicà Alejandro González Iñárritu ha situat a Barcelona l’acció de la seva darrera pel·lícula Biutiful. Un títol volgudament imperfecte que convida a buscar la contraposició amb la lletjor del film, que ressegueix els darrers mesos en la vida d’un immigrant que malviu de tripijocs i negocis il·legals i a qui diagnostiquen d’un càncer terminal. Aquest personatge és Uxbal, a qui certament Javier Bardem ha sabut dotar de l’única humanitat que es detecta a la pel·lícula. No hi ha cap humanitat en la mirada d’Iñárritu a les múltiples desgràcies que es mostren en la pel·lícula. Al contrari, sembla que el director s’hi trobi a gust recreant-se en la misèria, tan excessiva i gratuïta que ratlla la pornografia. El director, que signa també el guió després del seu divorci artístic amb el sòlid Guillermo Arriaga, no és capaç d’aportar res amb aquesta exhibició de misèria, brutícia i dolor, més enllà d’una mirada morbosa que només resulta força incòmode, però que no es pregunta per les causes ni pretén fer cap denúncia social o despertar cap consciència. Per no parlar de la poca dignitat que concedeix als seus personatges. Entre aquests testimonis de misèries diverses es mou, sense cap rumb concret, el protagonista de la pel·lícula, la peripècia vital del qual acaba també per provocar indiferència. Els escenaris de la seva història estan situats en una Barcelona violenta i bruta que, amb tanta exageració, deixa de ser identificable. Lletjor i més lletjor per a un film que es pretén sublim però que només reflecteix la misèria en la mirada del seu director.
Crítica publicada a Capgròs
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada