Rastres d'existència

Restes de sensacions viscudes atrapades entre les parets d’un antic casalot abandonat, com imatges mudes de vides passades atrapades en el cel·luloide. Com els sons que encara percep l’oïda humana hores després de la mort. Com els reflexos que es filtren entre els forats d’una persiana trencada, ombres que es mouen en habitacions buides. Existències passades que deixen rastres en l’espai i el temps. Records. Memòria. La memòria, què és sinó una suma de sons, de moviments, d’impressions que es projecten dins nosaltres mateixos com les pel·lícules d’una filmoteca en les parets d’un antic casalot? Què quedarà d’aquests records després de la morir, què queda de la nostra existència després de tot? Música, pel·lícules, silenci. Llums i ombres. La vida i la mort, l’espai i el buit. Apunts de tot i de res que configuren un assaig enigmàtic i fascinant. Tot això i res d’això és Aita, una pel·lícula de fantasmes, un assaig visual, potser un documental, l’expressió d’un sentiment personal, una obra d’art. Aita, de José Maria de Orbe, una pel·lícula en el llindar, que convida a sentir, a pensar, a buscar –o a trobar- una altra forma de mirar.