El passat cap de setmana vaig fer una doble sessió al Floridablanca amb Brigth Star [crítica] i The Runaways. L’atzar, més que qualsevol altre motiu, va fer que la sessió es convertís en un minicicle de cinema femení. Cinema dirigit per dones –Jane Champion i Floria Sigismondi- i protagonitzat per dones que, en diferents èpoques i amb fórmules diferents, van decidir de comportar-se lliurement com a persones i no segons responent a les absurdes normes socials a les quals estaven sotmeses pel fet de ser dones. Totes van ser en el fons una mica punks, podriem dir. Tant les nenes rockeres de les Runaways, per època i estètica, i per professió; per actitud, la Fanny Browne que va enamorar a Keats i que va ser una dandy en versió femenina fins allà on la societat li va permetre. No fa gaire, Margarette Von Trotta ha estrenat la seva pel·lícula Vision, sobre Hildegard Von Bingen [crítica], amb la que ha volgut reivindicar la figura d'aquesta monja humanista i emprenedora com a model de rol femení en la història. També Champion i Sigismondi reivindiquen models de comportament que han estat singulars. Han hagut de ser-ho perquè ara nosaltres poguem ser plurals. Dones que rescriuen la història de les dones, que es van fent visibles, per fi. I just quan sortia de la sala em va arribar la notícia: Sofia Coppola acabava de guanyar el Lleó d'Or a Venècia...
1 comentari :
Queda per demanar que Sofia Coppola hagi guanyat el lleó per bona cineasta i no per dona, però.
Darrerament jo també estic veient força cinema femení i, com a home, el que agraeixo és que no tot plegat siguin abstraccions sentimentals ni crescendos musicals incomprensibles. Espero que Bright star i The Runaways no vagin per aquest camí i mostrin una realitat femenina admirable alhora que comprensible per la resta dels mortals.
Publica un comentari a l'entrada