Qualsevol temps passat va ser anterior però de vegades val la pena mirar enrere i retrobar les figures que hi ha quedat oblidades. El gran Vázquez reivindica una d’aquestes figures, la del creador de las Hermanas Gilda, Anacleto Agente Secreto o el Abuelo Cebolleta, un entranyable barrut i genial, faldiller i morós fins a extrems dramàtics, que es va veure superat per la popularitat dels seus personatges i per la seva pròpia llegenda. Vàzquez es va fer un nom entre les pàgines dels còmics de l’editorial Bruguera als anys cinquanta i seixanta, les mateixes on va començar la seva carrera un altre historietista famós, Francisco Ibáñez, que es va inspirar en el seu mestre en un dels personatges de la Rue del Percebe. Vàzquez mateix havia convertir, molt abans, les seves peripècies per fugir dels creditors en el material per a les seves tires còmiques, fins que la realitat va superar la ficció i els continus problemes econòmics i amb la llei el van relegar a un immerescut segon pla. El director Óscar Aibar treu d’aquest relatiu oblit al Gran Vàzquez i el posa en la pell d’un altre gran, aquí un immens Santiago Segura i no pel físic sinó per la seva interpretació, continguda i mesurada i al mateix temps divertidíssima, una de les millors de la seva carrera. Segura és el gran Vàzquez en una pel·lícula que és com una de les seves historietes, divertida i entranyable malgrat el rerefons amarg de l’època, on l’humor servia per dissimular les injustícies i fer passar millor les penúries. No hi entra a fons però si que s’apunten, a El Gran Vàzquez, els problemes amb la censura franquista, la persecució política i els problemes socials. Però hi passa de puntetes, perquè prefereix posar humor, picardia i molt de color a aquells temps foscos que ja han passat, i als quals només cal tornar per reivindicar la importància del llegat de l’escola Bruguera i posar allà on toca a un dels grans de la nostra il·lustració.
I avui en un homenatge personal a Vàzquez i amb més justificació que mai, em posaré en plan Abuelo Cebolleta, perquè arran de la pel·lícula d'Oscar Aibar he recordat que de petita havia llegit i rellegit les seves tires còmiques als Pulgarcitos, DDT i Tebeos que tenia a casa, gràcies a l'afició del meu pare, que enquadernava llibres i tot el que es pogués enquadernar. També va enquadernar els còmics que llegia de petit el meu germà, amb qui em porto dotze anys, i així és com van arribar a formar part de la meva educació sentimental. Per això, també per record amb meu pare, us dedico la vinyeta de la família Cebolleta.
I aquí teniu el tràiler de la pel·lícula.
Crítica publicada a Capgròs
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada