El nom de Mike Newell ha quedat ineludiblement lligat a la comèdia romàntica Cuatro bodas y un funeral, però el cert és que en la seva heterogènia filmografia, el realitzador britànic ha donat nombroses proves que el confirmen com un director versàtil, que se sent còmode amb la narrativa dels gèneres i que no renuncia, dins un cinema comercial molt encotillat, a aportar-hi petits tocs personals. Amb totes les reserves prèvies que genera un producte comercial com és l’adaptació del videojoc Prince of Persia al cinema, cal dir que Newell ha tornat a demostrar una vegada més el seu domini del cinema d’acció i aventura, convertint aquest encàrrec en un correcte i força recomanable entreteniment lliure de pretensions, conscient de les seves pròpies limitacions i apte per a tots els públics. Amb aquest Prince of Persia, Newell fuig de l’estètica metàl·lica de moltes adaptacions de videojocs i la porta cap a un terreny més referencial i emmarcat en la tradició del cinema d’aventures més despreocupat. En la pel·lícula no hi falten personatges que dins l’estereotip tenen la seva personalitat prou definida, diàlegs senzills però enginyosos, una trama més complexa que la successió de proves que acostumen a definir les pel·lícules basades en videojocs i sobretot, efectes especials convincents i domini del ritme. Tots els ingredients ben mesurats per a una recepta que, tot i ser tradicional, ben cuinada pot deixar bon gust al paladar.
Crítica publicada a Capgròs
1 comentari :
Publica un comentari a l'entrada