dilluns, de maig 3

Observar la realitat


Amb tan sols dues pel·lícules, ambdues guanyadores del premi especial del jurat de Cannes, Andrea Arnold ja ha estat proclamada com la digna successora de Ken Loach i altres representants del realisme social britànic. En una entrevista recent, Arnold explicava que no li fa res la comparació "si eso significa que me inspiro en la vida que me rodea". I afegia: "Me considero una observadora. La gente que me conoce dice que me fijo en cosas que los demás no ven. Sentada en el autobús o simplemente paseando por la calle, contemplo miles de rostros que esconden miles de dramas. Cada persona tiene el suyo". És possible que Arnold hagi pogut veure pel carrer a Mia, l’adolescent problemàtica que protagonitza la seva segona pel·lícula, Fish Tank. Mia, de família desestructurada, sense estudis i amb poc futur en el barri suburbial on viu, sembla condemnada a repetir els mateixos errors de la seva mare i acabar-se convertint en una mare adolescent. Però diversos esdeveniments li faran obrir els ulls i trobar l’escletxa per fugir de la ràbia i la confusió.

Arnold observa el moviment d’aquesta colla de personatges que marquen la vida de Mia com els peixos que es mouen dins una peixera (Fish tank). La realitzadora no jutja ni intenta justificar les accions de cadascú, i manté una certa distància que permet a l’espectador extreure les seves pròpies conclusions. Destaca també la dignitat amb que són mostrats tots els personatges, així com també les imatges amb que Arnold ha volgur d’alguna manera identificar a la seva protagonista: el cavall famèlic condemnat a morir encadenat, i que Mia intenta desesperadament alliberar; o el hip hop, que la noia converteix en el seu refugi particular. La música de hip hop marca d’alguna manera el ritme d’aquest film arrelat en la tradició realista britànica, però que ja no descuida la forma i la posada en escena. I com en la seva colpidora opera prima Red Road, les tecnologies de la imatge, el vídeo, tornen a tenir un paper clau per explicar un dels moments més transcendents de la història: tot un manifest de la realitzadora, que reivindica l’absolut poder de la mirada cinematogràfica sobre la realitat.

1 comentari :

dErsu_ ha dit...

Ho comparteixo, una digna successora de Ken Loach. Ara bé, ara mateix no sabria jo dir si això és un elogi o una crítica més aviat destructiva.