En un moment en que s’imposen els models d’èxit que promouen programes com Operación Triumfo o Factor X no és d’estranyar que Hollywood s’hagi plantejat un remake de Fama, el musical dirigit per Alan Parker que ja va donar peu, als anys vuitanta, a una popular sèrie televisiva. Ara és el coreògraf Kevin Tancharoen qui agafa la direcció d’un film més fidel a la superficialitat dels programes musicals actuals que a la Fama original del 1980. La pel•lícula d’Alan Parker, més que un musical, era un exemplar drama social que resseguia les vides, inquietuds i problemes d’una colla d’estudiants d’arts escèniques que trobaven –o no- en la seva activitat artística una sortida i un sentit a les seves vides. Però com una gran final d’Operación Triumfo o un luxós videoclip de la MTV, la nova versió de Fama se centra en la música, els balls, els vestits i l’espectacle, deixant completament de banda el retrat social i el rerefons dels personatges, definits amb una notòria desgana. El film presenta greus problemes de narració i una nul•la entitat dramàtica, que dissimula i rebaixa les problemàtiques dels joves fins portar-les a un nivell de simplicitat alarmant, i que resulta, en el plantejament i resolució d’alguns conflictes, tremendament reaccionària. I ni tan sols la música –una mala actualització de la composició original de Michale Gore- ni les coreografies –còpies barates del mestre Bob Fosse- aconsegueixen salvar el remake de Fama del seu estrepitós fracàs.
Crítica publicada a Capgròs
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada