Woody Allen recupera un antic guió de joventut que li permet sortir momentàniament de la deriva creativa en la que s’ha convertit la seva filmografia en els darrers anys. Si la cosa funciona no és ni molt menys una mostra del millor Allen, però si que permet recuperar una petita espurna del talent com a irònic observador de les complicades relacions de parella. La cosa, aquí, pren la forma d’una comèdia àcida i desenfadada al sobre un intel·lectual jueu de força edat i amb tendència a la misantropia que s’enamora d’una joveneta de províncies. Al voltant d’aquesta relació i seguint uns mínims paràmetres de comèdia clàssica, pivoten les històries d’una colla de personatges que també són "víctimes", d’una manera o altra, dels capricis de l’amor. La conclusió, per Allen, passa per dir "fora els prejudicis" i per un “carpe diem” que convida a no deixar passar de llarg les petites alegries que sorgeixen en mig del caos de l’existència. Tot plegat està amanit amb els acudits de rigor a costa de nazis i jueus i amb apunts, no per més subtils menys sagnants, sobre el provincianisme i el caràcter esnob de certa intel·lectualitat novaiorquesa. La cosa funciona prou bé en aquest Allen 100% escrit en la joventut i rodat des de la maduresa perquè, al capdavall, les penes i alegries del cor són molt similars a qualsevol edat.
Crítica publicada a Capgròs
1 comentari :
Potser no és el millor Allen, però per mi Whatever works és una de les millors de la dècada. Em va semblar, no només una trama realment divertida amb diàlegs punyents, sinó una vertadera lliçó de vida.
I el fet que el guió fos de joventut no implica que no hagi pogut donar-li tombs abans de rodar-lo i que hagi passat cada diàleg i cada pla pel garbell d'una òptica més anyada i desquiciada.
Publica un comentari a l'entrada