Amb Los Abrazos rotos, Pedro Almodóvar vol retre homenatge al món del cinema i ho fa relatant la història d’amor marcada per la tragèdia entre un director de cinema i una jove actriu casada amb un ric empresari molt més gran que ella. El punt de partida és de melodrama, però la història aviat es tenyeix de la fatalitat del cinema negre en una clara voluntat de tocar diversos gèneres. Per això, no falten tampoc els clàssics tocs de la comèdia almodovariana, més present que mai amb un autohomenatge i diverses referències implícites a Mujeres al borde de un ataque de nervios. Precisament és el succedani d’aquesta pel·lícula, Chicas y maletas, la que roda el director protagonista, un Lluís Homar convertit en un curiós alter ego d’Almodovar que proclama a través de l’actor català la seva més absoluta passió per Penélope Cruz. L’actriu llueix especialment atractiva però no acaba d’arribar amb el seu personatge a la intensitat de la Raimunda de Volver. Ni la seva violenta història amb el ric empresari ni l’amor fou amb el director ni el dolor ni la passió acaben de fer vibrar com es podria esperar.
La barreja de gèneres, cites i trames no acaba de quallar en una pel·lícula de personatges poc dimensionants i excessiva submissió a un guió massa literari, que es refia que els tòpics manllevats del cinema clàssic explicaran allò que no s’acaba d’explicar a través de les imatges les situacions i els diàlegs. Almodóvar ha volgut relligat la història d’amor a diferents bandes i en dos temps amb un guió tan mil·limètricament planificat que no deixa espai al sentiment que li caldria a un melodrama que es pretén "bigger than life". Entre Lluís Homar i Penélope Cruz es coneix la passió però no se sent, i la seva història acaba resultant més creïble explicada que no pas viscuda. El millor Almodóvar, curiosament, deixar treure el cap en els moments en què s’autocita, tot i que també assoleix alguns moments àlgids en escenes com ara la confessió del personatge de la gran Blanca Portillo o en la què Penélope deixa al seu marit. També el final, quan el director manxec obsequia els seus seguidors amb una escena de la falsa Chicas y maletas, constitueix un dels millors moments de Los Abrazos rotos, confirma l’enorme talent de comediant de Carmen Machi i fa enyorar profundament aquell Almodóvar més lleuger i petardo que sembla haver-se perdut.
Crítica publicada a Capgròs
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada