Manoel de Oliveira acaba de complir cent anys i continua en actiu fent cinema. Fins als 65 anys, el director portuguès només va fer tres pel·lícules, però des de llavors n’ha rodat més de quaranta. El seu cinema, allunyat dels efectes especials, de l’exhibició gratuïta dels sentiments, dels diàlegs ficticis i superficials, comunica la saviesa privilegiada d’una mirada centenària, que va créixer amb el cinema mut i que avui en dia fa cinema amb càmeres digitals, que se’n riu dels problemes de tots els que venen darrera seu i que reconeix com ningú el regal de la memòria. Les seves pel·lícules –El convento, Una película hablada, El valle de Abraham, La caja, etc- desprenen lucidesa en la seva senzillesa infinita. Diu Manoel de Oliveira que el cinema és la interpretació que cadascú té de la vida. La seva interpretació és senzilla, però profunda. En cent anys, ha après que l’edat torna l’amor més espiritual i que la felicitat s’acaba concentrant en el record, que la vida és acció, que la prudència és saviesa, i que la genialitat radica en saber sortir del sistema... Tots aquests principis defineixen l’ètica d’un creador centenari que ha entès el cinema com la temptativa d’expressar una forma de pensar i de plasmar una forma de viure, una vida, honesta.
Article publicat a Valors
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada