Hi ha alguns precedents que expliquen una pel·lícula com El bueno, el feo y el raro, que és la versió coreana del famós espaguetti western de Sergio Leone. Los siete samurais, de Kurosawa, per exemple, es va convertir per la màgia de Hollywood en un genuí western americà, Los siete magníficos. Ara el viatge es fa a la inversa i d’aquell "oest" italià, la trama es desplaça fins als llunyans deserts de Manxuria, a la frontera coreana.
Kim Jee-Won, un dels cineastes coreans de culte gràcies a tres pel·lícules de gènere, The quiet family, Dos Hermanas i A Bittersweet life, dóna sortida de nou a les seves inquietuds de cineasta de sèrie B amb aquesta pel·lícula que veu tant directament de la seva font original, el cinema de Sergio Leone, com de la reinterpretació que n’ha fet un altre cineasta de referència, Quentin Tarantino, que al seu torn està tan influenciat pel cinema oriental. El cercle es tanca en aquesta pel·lícula de difícil catalogació, que va de la sèrie B casposa al manga més sofisticat, que destaca pels seus colors artificials, per la caracterització caricaturesca dels protagonistes i per la rebuscada atemporalitat de l’escenografia.
Res en aquest film estrenat a Cannes i aplaudit a Sitges remet al realisme brut d’aquell clàssic protagonitzat per Clint Eastwood, Lee Van Cleef i Eli Wallach. Ara són superestrelles del cinema coreà amb aires ciberpunks – amb el guapísim Lee Byung-Hun al capdavant- els que afronten el repte de fer oblidar el seu incontestable precedent. No és fàcil, però conscient de la dificultat de la seva empresa, Kim Jee-Won opta per una hàbil solució: transgressió respectuosa, persecucions espectaculars i en el duel final, fidelitat i devoció pel clàssic. I així, malgrat alts i baixos, és com la cosa funciona.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada