Tòpics femenins

Guerra de novias és una comèdia molt lleugera i bastant fluixeta que s’emmarca en aquesta mena de subgènere de les Chick flicks, o pel·lícules destinades a un públic femení. El terme, que es fa servir des dels anys vuitanta, fa referència generalment a comèdies o drames romàntics sobre les relacions d’amistat o de parella i tracten els sentiments de forma lleugera i superficial.

En aquesta ocasió, les protagonistes són dues amigues íntimes que comparteixen el somni comú de celebrar una gran boda en un hotel de luxe. Un desafortunat error farà que el somni es converteixi en malson quan les dues es veuen obligades a casar-se el mateix dia. L’amistat es converteix en una ridícula rivalitat que dóna peu a una sèrie de situacions més o menys còmiques al voltant del boicot mutu de les cerimònies respectives, fins arribar a la previsible conclusió final sobre la importància de l’amistat per sobre de qualsevol rivalitat. Més enfadós és el tòpic de les nenes que des de petites somien en casar-se, que pot semblar un punt de partida simpàtic però que realment ajuda molt poc a trencar alguns estereotips. De fet, per més que la pel·lícula intenti mostrar dones joves independents i modernes, tot en elles denota un rerefons conservador que va en contra de la pel·lícula.

El baix nivell dels acudits tampoc ajuda massa a fer de Guerra de novias una pel·lícula digna de menció, i la deixa molt lluny d’altres comèdies similars força més intel·ligents, com ara La boda de Muriel, La boda de mi mejor amigo o El diablo viste de Prada, que té en comú la seva protagonista Anne Hathaway. La seva vis còmica i la bona sintonia amb la seva companya de repartiment, una Kate Hudson digna hereva de la seva mare Goldie Hawn, són potser els aspectes més rellevants d’una pel·lícula que no costa gens d’oblidar.

Crítica publicada a Capgròs