D’entrada, pot semblar que Happy: un cuento sobre la felicidad representa un gran gir en la trajectòria del britànic Mike Leigh. L’optimisme que inunda la seva pel·lícula no és molt habitual en la filmografia d’un realitzador que ha tocat àmpliament el melodrama amb rerefons social. Però tot i això, la protagonista, la vitalista Poppy, té força en comú amb altres personatges que formen part del món cinematogràfic del director de Secretos y mentiras, i que té alguna cosa a veure amb la honestedat i la sinceritat a l’hora de dir les coses, a l’hora d’afrontar els problemes, i a l’hora d’explicar una història. El títol en anglès, Happy-Go-Lucky, fa referència a una expressió que vol dir alguna cosa semblant a "agafar-se bé la vida". Després d’anys retratant els patiments de les classes més desafavorides, sembla que Mike Leigh ha assolit el nivell de lucidesa dels cineastes veterans i ha trobat el secret de certa felicitat: afrontar la vida tal com bé, sense estridències, essent fidel a un mateix. Això és el que fa aquesta Poppy, una mestra d’escola que no perd mai el somriure davant les adversitats, que pot semblar beneita quan, en realitat, és una persona acceptablement feliç en un món de perdedors on les petites alegries del dia a dia són les úniques victòries. No hi ha cap gran drama en la vida de Poppy, només una successió de fets quotidians bons i dolents –una cita romàntica, una contractura enfadosa, un malentès personal, un problema a la feina...- als quals la jove protagonista fa front sempre amb una mateixa lucidesa serena. Mike Leigh es projecta a si mateix en aquesta jove feliç i despreocupada, que es converteix en la portadora d’una saviesa assolida només després d’anys d’observar, conmoure's i relatar –en aquest cas a través de sobèrbies obres cinematogràfiques- el patiment i el dolor de l’ésser humà.
Article publicat a Valors
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada