dimecres, d’octubre 1

Vicky, Cristina, però sobretot Penélope i no gaire Woody



No és el de Vicky ni el de Cristina, sinó el personatge que interpreta Penélope Cruz, el que més destaca de la pel·lícula que Woody Allen ha rodat a Barcelona. Ni Bardem, recreant l’estereotip del seductor ibèric, ni molt menys la sobrevalorada Scarlett Johansson, surten tan ben parats. Però és la Penélope divertidament desequilibrada la que dota d’un mínim gruix aquesta comèdia lleugera alleniana que canvia els gratacels de Manhattan per l’arquitectura de Gaudí.

Vicky Cristina Barcelona, de fet, és un gran guinyol amb ressonàncies força llunyanes a aquell Woody Allen que aprofundia en la complexitat de les relacions i les insatisfaccions i neurosis d’aquesta classe mitja pseudointel·lectual i benestant que habita en el seu imaginari. En aquest cas, dues aburgesades americanes de vacances a Barcelona a la recerca d’experiències emocionals fàcils i ràpides, mogudes també per una idea vague del mite de l’amant llatí. Amb més profunditat, aquests dos personatges mostrarien uns perfils força afilats de les relacions "líquides" del món contemporani. Però Allen no està per la labor.

La funció de Barcelona és purament escenogràfica. També la d’Oviedo, que força un extravagant gir de guió amb el qual Allen mira de quedar bé amb la productora, els ajuntaments i el país en general. Qualsevol similitud de la seva visió catalana i espanyola amb la realitat és pura coincidència. Però ja fa temps que Woody Allen es refugia de la realitat en el seu propi món, omplint d’un contingut mínim uns guions d’estructura fèrria que expliquen perquè, havent perdut profunditat, no ha perdut sentit narratiu. Tampoc ha perdut sentit de l’humor, més sagnat, amb ganes de riure’s de l’espectador. Què, si no, explica la presència d’absurd narrador omniscient? El director de Manhattan continua explicant el mateix de la mateixa manera, però perd substància pel camí. Per això, Vicky Cristina Barcelona, torna a deixar el regust agredolç i descafeïnat de les seves últimes pel·lícules, a només permet tastar en molt petites dosis aquell Woody Allen que una vegada va ser.

Crítica publicada a Capgròs


4 comentaris :

Jordi ha dit...

Trobo que encara ets massa condescendent. És una de les pitjors pel·lícules d'en Woody Allen dels darrers temps. Escenaris tòpics, personatges tòpics i un guió farcit de tòpics. Llàstima.

SensePresses ha dit...

Sí. Al SensePresses vaig publicar també un comentari amb una opinió molt semblant a la teva.

A mi em fa por que estem perdent el Woody. No sé si perquè es fa gran o perquè està desorientat, però, exceptuant la brillant Match Point, ja fa uns anys que la cosa va de cap a caiguda.

Esperem que millori i que torni.

Salutacions.

Judith Vives ha dit...

No m'atreveixo a dir que sigui de les pitjors... però tampoc diria que Match Point és brillant. Fa temps que espero la gran pel·lícula de maduresa d'en Woody Allen, però costa de sortir, oi?

SensePresses ha dit...

Jo crec que el Woody ha acabat el seu discurs. Tinc la sensació que tot el que volia dir ja ho ens ho ha explicat.

De fet, tot i que Match Point em va agradar molt, és cert que la seva temàtica tampoc no era nova. Era una revisió de Delitos y Faltas amb un cert sabor a Hitchcock.

Esperem que es reinventi.

Salutacions.