L’any 1997, el nom del realitzador austríac Michael Haneke va despuntar gràcies a una pel·lícula de violència extrema, arriscada i provocadora, Funny Games, que el va confirmar com un dels grans talents del cinema europeu. El film, com tantes altres obres del director de La pianista, va quedar relegat a les sales d’autor i al públic de festivals. Però una dècada més tard, Haneke ha aconseguit fer visible al gran públic aquesta peça ideada inicialment com una reacció a un cert tipus de cinema de Hollywood, on la violència és ingènua i gratuïta, i pensada per ser consumida de forma inconscient.
Haneke ha recuperat ara aquesta obra i l'ha reconstruït pla per pla, en una fotocòpia exacta on només s’hi aprecia una única novetat: el repartiment estelar, amb Naomi Wats, Tim Roth i l’inquietant Michael Pitt, que serveixen de pretext i actuen com a reclam per al públic de masses. I així és com Haneke mata dos ocells d’un tret. Per una banda, aconsegueix que aquest Funny Games replicant es projecti en els multisales dels centres comercials, deixant sense paraules a un públic que entra a la sala força despistat. Per altra, apel·la a la intel·ligència de l’espectador que vulgui posar-la a prova, convidant-lo a participar en un joc divertit i pervers que té molt poc a veure amb la forma com els pulcres serial killers del film "juguen" amb les seves víctimes, però que sí serveix per confirmar la vigència absoluta d’un relat que ens recorda que la tortura, el terror i la violència no tenen res de banal.
Crítica publicada a Capgròs
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada