Els seguidors –majoritàriament seguidores- de Sexo en Nueva York surten força satisfetes del retorn de les seves heroïnes urbanes via llargmetratge, quatre anys després del darrer capítol de la sèrie. La pel·lícula es torna a ficar en la vida de Carrie Bradshaw i les seves amigues quarentones, tan addictes a la moda com a les crisis sentimentals. El director Michael Patrick King, de procedència televisiva, assumeix el repte de convertir un capítol de 50 minuts en una pel·lícula de més de dues hores, i ho aconsegueix gràcies a una bona col·lecció de gags i, el que és més important, una interessant i continua desfilada de modelets que és, de lluny, el més profund i destacable del film.
Molt més profund, tot s’ha de dir, que les supèrflues històries d’amor i desamor que protagonitzen aquestes quatre amigues que pretenen simbolitzar, no sempre amb tot l’encert esperat, a la neuròtica urbana contemporània. Les seves crisis de parella, però sobretot les solucions que adopten, del tot conservadores, es plantegen de forma excessivament superficial i amb molt poca autoironia, i llavors, el que comença com el retrat de quatre dones modernes, decidides i independents, es torna en la peripècia, en ocasions força patètica, de quatre dones a la recerca d’una estabilitat que només sembla passar per agafar-se al braç d’un home i arrossegar-lo fins a la vicaria.
Crítica publicada a Capgròs
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada