Molt a principis dels anys seixanta, un periodista li pregunta a un joveníssim Mick Jagger quan de temps creu que durarà la seva banda. Més de quaranta anys després, la resposta està dalt de l’escenari. Superant la seixantena, i contra tot sentit de la la lògica i el temps, els Rolling Stones en directe es fan immortals. Cineasta melòman i mitòman com pocs, Martin Scorsese s’acosta a la banda amb reverència de fan i voluntat de copsar l'espurna que explica el miracle. Per això Shine a light és més que un documental sobre la banda, l'enregistrament d'un dels seus concerts i el testimoni del desplegament tècnic i mediàtic que els envolta. És un intent de copsar l'essència mateixa del rock'n'roll.
Scorsese, no es pot negar, ha comptat amb un envejable desplegament tècnic que li permet seguir de ben aprop tots els moviments i evolucions de Mick Jagger, Keith Richards i els seus, i gràcies a l'ús de fins a disset càmeres, aconsegueix acostar l'espectador als músics fins a convertir-lo en una presència més dalt de l'escenari. I és gràcies a aquesta proximitat, i també al rabiós nervi que defineix tot el cinema d'Scorsese, que se sent molt propera l'energia que desprenen els Stones. El concert arrenca amb Jumpin' Jack Flash i es clou amb el gran clàssic Satisfaction. Entre mig, sonen cançons recents i temes llunyans com As tear goes by (amb un record velat a Marianne Faithful), i versions de country i d'un blues -acomopanyats del bluesman Buddy Guy- que recorden el seus orígens i expliquen la seva evolució. Després toquen Sympathy for the devil o Brown Sugar i els Stones es confirmen com allò que són: la millor banda de rock de la història, el major espectacle del món.
Scorsese va enregistrar dos concerts dels Stones al Beacon Theather de Nova York, un dels quals en motiu de l'aniversari de Bill Clinton. En la benvinguda, l'expresident dels Estats Units es presenta modestament com a teloner de la banda. La broma no està exempta de simbolisme, perquè ningú, ni Clinton, ni Scorsese, podrà estar ja mai per sobre dels Stones. Gràcies a un espectacular i divertit travelling final, és el propi cineasta qui els projecta des de l'escenari al firmament.
Crítica publicada a Capgròs
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada