El veterà Mike Nichols torna a fer gala de la mirada àcida i crítica que defineix bona part de la seva filmografia al seu darrer film, la irregular La guerra de Charlie Wilson. El film, de realització excessivament plana i convencional i amb alguns acudits més propis de Benny Hill que fan nosa, se salva de la crema precisament per aquesta voluntat crítica i per l'interès objectiu dels fets que relata.
En aquest film, Nichols recupera la figura de Charlie Wilson, un congressista demòcrata de Texas que, sota la influència de la seva amant ocasional, una rica filàntropa anticomunista, serà el responsable de posar en marxa l'operació clandestina per expulsar la Unió Soviètica de l'Afganistan. Wilson -interpretat per un Tom Hanks que no acaba de trobar-li el to del personatge- va comptar amb la complicitat d'un agent de la CIA, Gust Avrakotos, a qui dóna vida un Philip Seymour Hoffman que hauria merescut l'Oscar si Bardem no hagués competit en la mateixa categoria. La llegenda del nen i el budista que relata el seu personatge representa la subtil clau per entendre els efectes a llarg termini d'una acció que, en aparença, va ser exitosa i benintencionada.
El film també permet comprendre, malgrat el seu avorridot format de telefilm, com es resolen els conflictes moderns: a base de negociacions secretes i guerres de saló que tenen molt poc en compte les conseqüències i els "efectes colaterals".
Crítica publicada a Capgròs
1 comentari :
100% d'acord en que Tom Hanks no encaixa i que el Philip ho fa molt bé, de fet, el seu personatge és el millor de la pel·lícula, que justament vaig comentar ahir http://marcheloswei.blogspot.com/2008/02/la-guerra-de-charlie-wilson.html
Publica un comentari a l'entrada