Dancing in the streets (of Mataró)

Els carrers de Mataró es transformen en els Dies de Dansa que corren.

New age

La darrera pel·lícula del director Darren Aronofski (responsable de Pi o Requiem por un sueño) té la virtut de no deixar ningú indiferent. La fuente de la vida no és una pel·lícula aparentment convencional, tot i que el seu punt de partida sigui més propi de telefilm lacrimògen: un científic que lluita per trobar la cura del càncer de la seva dona moribunda. L’originalitat del film radica en la seva estètica entre barroca i futurista, així com en els diferents temps en què transcorre l’argument: el present, més realista, que mostra la tragèdia del matrimoni; el passat, ambientat en la colonització espanyola de les Amèriques, on un guerrer emprèn la desesperada recerca de l’arbre de la vida que l’ha de fer immortal; i per últim, un temps indefinit en un espai còsmic on el director intenta concentrar la vessant més mística i espiritual del film.

L’ampulositat, el barroquisme kitsch, la manca de ritme i les pretensions poètiques del director juguen a la contra d’una pel·lícula que, tot i la seva falsa complexitat filosòfica, acaba explicant una història francament senzilla: la d’un vidu en procés de dol per superar la mort de la seva dona. Però malgrat tots els seus defectes, La fuente de la vida té el mèrit de ser filla dels seus temps, i convida a reflexionar sobre aquesta tendència tan contemporània que ens porta a refugiar-nos en una espiritualitat sincrètica i new age per omplir allò que d’una altra manera estaria buit.

Article publicat a la revista Valors

Goodbye Tony

Avui que en Tony diu goodbye, no estaria de més recordar la seva consagració com a premier. Ho relata amb flemàtica mala llet l'amic Stephen Frears a The queen. I Michael Sheen el clava. Perquè no es fan més pel·lícules com aquesta?

Oh, sorpresa!

L'Institut de Cinema dels Estats Units ha fet pública la versió revisada de la famosa llista de les 100 millors pel·lícules de la història i, oh-quina-sorpresa, Ciudadano Kane es manté en el número d'un rànquing que no destaca precisament per la capacitat de renovació. La màxima innovació ha consistit en desplaça Casablanca del número dos al tres i fer el camí a la inversa amb El Padrino, que ara passa del tres, al dos.

Això si, han aprofitat per col·locar entre els deu primers títols Toro Salvaje (quart lloc) i Vertigo (novè lloc), que fins ara estaven força més avall. La resta de títols que encapçalen aquesta llista són Cantando bajo la lluvia (cinquena), Lo que el viento se llevó (sisena), Lawrence de Arabia (setena), La lista de Schindler (octava) i El mago de Oz (desena).

La llista l'elaboren unes 1.500 ments pensants entre les quals hi ha artistes, crítics i historiadors, conservadors de mena i responsables, per exemple, d'una decisió tan absurda com la de posar Cadena perpetua per davant de Pulp Fiction o Toy Story que, com sabeu, han estat títols força més influents en els seus respectius gèneres.

Encant ionqui

Ja és ben veritat que "el roce hace el cariño". I si amb algú hi ha hagut "roce" (platònic!), aquest és Robert Downey Jr. En poques setmanes s'han estrenat tres dels seus films més recents: Fur: An Imaginary Portrait of Diane Arbus, Zodiac i A Guide to Recognizing Your Saints, una fantàstica tripleta que ja va tenir un aperitiu ara fa un any amb Good Night, and Good Luck, Kiss Kiss Bang Bang i Eros. I espera't, que aviat el veurem fent d'Iron Man... I tot això ha servit per confirmar que Robert Downey Jr ha superat els seus problemes addictius recuperant aquell estatus de bon actor que tenia a principis dels anys noranta, quan va fer Chaplin i tota la pesca. Ara ha tornat més madur i més castigat, però amb aquella cosa que un amic meu defineix com "encanto yonqui" i que també triomfa, perquè ens hem d'enganyar.

I és amb post absolutament frívols i superficials com aquest com s'ha de donar la benvinguda a l'estiu, no creieu?

Records en primera persona

Dito Montiel retorna al seu barri natal d’Astoria, a Queens, per recuperar els mateixos records que ja va convertir en material literari a la seva novel·la autobiogràfica A guide to recognizing your saints. El llibre ha servit de base per a una interessant opera prima, Memorias de Queens, beneïda al festival de Sundance, en la qual el seu polifacètic realitzador ha aprofitat per posar l’accent en la vessant visual dels seus records d’infantesa.

Sense negar l’origen literari, Dito Montiel sap treure partit dels recursos cinematogràfics per dotar Memorias de Queens d’un aire molt sensorial, on la recreació dels records del protagonista tan aviat s’emmarca en la tradició del realisme com es tenyeix d’una suggerent poètica i d’un aire mental que reforça la idea del relat en primera persona. Els personatges que sobtadament miren a càmera i es confessen a l’espectador -molt a la manera d’Spike Lee- allunyen el film de les convencions. El cinema, a més, li permet a Montiel sobreposar els diàlegs dels actors a la veu en off que llegeix els diàlegs directament del llibre, un recurs amb el qual el director adverteix de l’enganyosa memòria dels seus propis records.

Montiel recrea un passat, un espai, uns fets i uns personatges segons la seva percepció i experiència; els disculpa dels pecats comesos i els dignifica per dignificar-se a si mateix. Especialment intens és el retrat que fa de la relació amb el seu pare, que sense tractar-se tampoc del centre de l’argument i evitant per sobre de tot sentimentalismes fàcils, si que acaba revestint la pel·lícula d’una dimensió més universal.

La Pel·lícula de Culte

Arrebato no era una película de culto, era la Película de Culto. No se parecía a nada, estaba hecha de otra cosa. Le daba nombre a algo que no sabíamos que llevábamos dentro. Nuestro amor al cine, sí, pero también algo más. El miedo, el fracaso, la euforia, el tiempo, maleable pero al fin inquebrantable. La muerte. Una película en blanco y negro, que alguna vez fue en color, y otras certezas inexplicables.

Ray Loriga. Días aún más extraños. Ed. El Aleph

No és un anunci, és una pel·lícula

Steven Soderberg ha trobat la gallina dels ous d’or amb Danny Ocean i la seva banda de lladres de guant blanc. La bona entesa darrera les pantalles entre els membres d’aquest repartiment tan atractiu i glamurós es percep veient Ocean's thirteen. Aquest bon rotllo contagiós és una de les claus que expliquen l’èxit d’aquesta saga que ha permès al seu director aconseguir la llibertat necessària per impulsar projectes alternatius força menys comercials i bastant més arriscats.

Però aquest «col·leguisme» també es torna en contra de la credibilitat de la història, sobretot perquè els personatges perden entitat en confondre’s amb la personalitat dels actors que els interpreten. Al final, un no sap si està veient una pel·lícula o un dels molts anuncis als quals George Clooney posa la imatge. Soderberg, a més, a robat força elements publicitaris per donar al film aquest aire fashion que agrada tant.

De fet, Ocean’s thirteen acaba funcionant més per la seva funció d’aparador de productes de luxe per a homes i de fantasia per a dones que no pas pels seus sorprenents girs de guió i els diàlegs enginyosos, que malgrat ser-hi, perden pes específic a mesura que la personalitat dels actors -amb acudits a costa dels fills de Brad Pitt, per exemple- es va menjant la història. La presència d’Al Pacino -que coincideix amb Andy Garcia, per a major satisfacció del seguidors d’El Padrino- intenta recordar que Ocean’s thirteen, malgrat tot, continua siguent una pel·lícula i no un anunci.

Crítica publicada a Capgròs

Participeu

Adheriu-vos a la Plataforma Deixem Woody Allen visitar Barcelona en pau. Podeu signar als comentaris. Provincians, abstenir-se. Gràcies.

En Peter ve a Barcelona, i porta 92 maletes

Després d'il·luminar-nos a tots amb la seva profecia sobre la mort del cinema, l'incommensurablement egocèntric Peter Greenaway està decidit a demostrar que "es pot fer cinema en directe ". I ho demostrarà a Barcelona, per no ser menys que Woody Allen. Feu-li lloc que porta les 92 maletes de Tulse Luper.

La cosa servirà d'entreteniment mentre esperem l'estrena de Ronda de Nit, la personal i fosca i no menys egocèntrica visió que fa Peter Greenaway de l'obra de Rembrandt.

Guay del Paraguay

Com que jo també he sobreviscut als texans nevats i a les ombreres, he tingut cintes de VHS amb videoclips i se qui és Mayra Gómez Kemps, no puc evitar somriure veient aquest anunci. Només em pregunto: perquè no hi surt cap noia?

Una fascinant mutació de la cultura

"La idea de que la crítica debe establecer una estrecha relación con los cambios del cine es fundamental. Queremos mirar el cine como un espacio de creación abierto a múltiples tendencias y a múltiples formas de circulación. No nos hallamos ante el final de una época, sino al inicio de un período extraordinario en el que escribir sobre cine es un modo de levantar acta de una de las más profundas y fascinantes mutaciones de la cultura contemporánea.

Escribir sobre cine implica partir de una consideración esencial: el cine ya no ocupa la centralidad del audiovisual contemporáneo. El desplazamiento que ha sufrido respecto a Internet o la televisión le ha conferido una extraña posición de resistencia y experimentación. Este hecho le otorga más libertad para reformularse a sí mismo y para provocar un pensamiento fuerte sobre el mundo. El cine puede ser un instrumento de resistencia contra la globalización de las imágenes, contra su mercantilismo y contra lo políticamente correcto. Para afianzarse como alteridad a los discursos oficiales, necesita el apoyo de una crítica radical, que esté dispuesta, si es necesario, a navegar contracorriente".

Fragment de l'article No sólo el cine cambia, la crítica también, d'Àngel Quintana, publicat en el número 1 de l'edició espanyola de Cahies du Cinema.

Revelació

Ahir, en part per obligació laboral però també en part per oci, vaig anar a cobrir la presentació d'un llibre i vaig sortir amb una revelació: la de Manuel Fontanals, escenògraf. Ni jo mateixa, ni el meu alcalde, ni la majoria dels presents a l'acte teníem ni idea que Mataró hagués vist néixer aquest personatge realment singular, alumne de Puig i Cadafalch i col·laborador estretíssim de Federico Garcia Lorca, i segons van explicar, responsable d'haver modernitzat a cop d'avantguarda el teatre que es feia a principis del segle XX a Catalunya i Espanya (a la foto podeu veure una de les seves escenografies). Tot això, abans d'exiliar-se l'any 37 a Mèxic, on va treballar com a dissenyador artístic en més de 260 pel·lícules. Com ha passat amb tants altres personatges, l'exili físic va comportar un exili encara més terrible, el de l'oblit.

Afortunadament, la curiositat continua siguent una virtut humana i, en aquest cas, la de l'autora Rosa Peralta ens ha permès recuperar la figura i l'obra de Manuel Fontanals en un llibre que repassa la seva trajectòria en el teatre i en el cinema, així com també la seva faceta personal de "don juan". Com us podeu imaginar, a l'Espai Isidor ens ha cridat especialmet l'atenció el pas de Manuel Fontanals per la indústria cinematogràfica mexicana dels anys quarant i cinquanta, que com sabreu, va ser l'època del seu màxim esplendor.



Gràcies també a l'imdb hem descobert que Manuel Fontanals va ser responsable, entre d'altres, del disseny artístic de la pel·lícula Macario, un dels grans clàssics del cinema mexicà i la primera pel·lícula d'aquest país que va ser nominada a l'Oscar com a millor pel·lícula de parla no anglesa, a banda de guanyar també el premi del Jurat del Festival de Cannes, l'any 1960.

I també va treballar en un dels films més exitosos del conegut Arturo Ripstein, El castillo de la pureza. He trobat una referència de la pel·lícula que diu el següent: "En El castillo de la pureza, el cerrado universo ripsteiniano se materializa por primera vez gracias a una sobria dirección de actores y a la magnífica construcción escenográfica de Manuel Fontanals, un set que hizo historia por su magnificencia y extrema utilidad en posteriores producciones. La cámara de Ripstein, acostumbrada a elegantes movimientos, se mantiene sobria y eficaz, logrando transmitir la soledad y aislamiento de los personajes en inquietantes planos-secuencia".

Com ja us podeu imaginar, la recerca per poder veure aquestes dues pel·lícules ja està en marxa.

Naufragi

Els pirates que ara fa tres pel·lícules van recuperar un subgènere d’aventures que semblava relegat a les sessions de filmoteca, tanquen ara la trilogia amb un lamentable naufragi del qual queda molt poca cosa per salvar. Piratas del Caribe 3 és un llarguíssim i tediós exercici d’autocomplaença, en la que el director Gore Verbinski ha cregut que pot fer el que vulgui confiat que el factor Johnny Depp-Jack Sparrow aconseguirà salvar la situació en qualsevol moment.

I no sempre és així: la idea de desdoblar el capità pirata acaba sobresaturant l’espectador, igual que la increïblement inútil quantitat de trames i subtrames que s’intenten desenvolupar i interrelacionar, sense èxit. La proposta no triomfa, precisament perquè no calen totes aquestes trames, que un acaba deixant abandonades al costat del pot de les crispetes tan bon punt surt de la sala.

Està clar que en prop de tres hores, i també gràcies als bons records que van deixar els dos primers capítols dels Piratas del Caribe, no tot acaba resultant tan prescindible. Les aparicions de Jack Sparrow, malgrat els excessos, continuen siguent el gran puntal de la pel·lícula, així com les enèrgiques seqüències de batalles i lluites d’espases i, a nivell formal, el disseny artístic i la caracterització de Davy Jones i els pirates fantasmes. Però tots aquests elements, ja presents en les anteriors edicions, acaben confirmant que la tercera part, pel poc que aporta de nou, realment no era necessària.

Dissecant la història d'Hongria

Després del seu pas per Sitges i els reiterats intents fallits d'estrenar-la comercialment, sembla que finalment aquest divendres dia 8, aprofitant la temporada baixa, s'estrenarà Taxidermia.

Us aviso: Taxidermia és una pel·lícula plena de masturbacions malaltisses, obesitat mòrbida, vomitades a litres i sagnants auto-esbodellaments. Però també és una pel·lícula arriscada, artística, d'una estranya poètica i d'una clara voluntat crítica. No us deixeu emportar per les primeres impressions. Les aparences de la superfície de vegades amaguen intencions ocultes, i aquest és un tema que György Pálfi, el director de Hukkle, continua explorant en la seva nova pel·lícula. No s'hi val a ser superficial. Pálfi proposa un joc més intel·ligent per aquells que no es deixin provocar i siguin capaços de llegir entre línies més enllà del fàstig, la burla o la indignació.

Basada en la obra del popular escritor hongarès Parti Nagy Lajos, el film ressegueix 60 anys de la història del país -des de la primera guerra mundial, passant per l'època comunista fins arribar als nostres dies- a través de tres generacions: un avi perdut en fantasies masturbatòries, un fill obès campió d'un concurs de menjar, i un nét taxidermista que no es conforma només amb dissecar animals. Una família grotesca, malalta i sense cap futur, com el país estancat i podrit pels anys de dictadura. La metàfora està servida.

Pálfi, que ja va mostrar el seu peculiar sentit estètic a Hukkle, ha dotat Taxidermia d'una mena de realisme màgic, poètic i pervertit, que al mateix temps resulta repulsiu i fascinant, i que emparenten aquest film amb una de les grans obres de culte dels any noranta, l'excepcional Leolo del desaparegut Jean-Claude Lauzon. Repulsiva i fascinant és la taxidèrmia que dóna títol al film, i que visualment troba el seu referent en les fotografies macabres de Joel-Peter Witkin (com la que teniu sota aquestes línies). És tracta d'una escena valenta, bella i terrible que posa a prova els estómacs, i que té la poc habitual capacitat de deixar un profund impacte en la retina de l'espectador.

Tots som una mica Dylan en el fons

Richard Gere, Cate Blanchett, Christian Bale i Heath Ledger tenen una cosa en comú, la seva semblança física amb Bob Dylan. Que no? Doncs mireu aquesta foto.



La maravellosa transformació de Cate Blanchett en Bob Dylan ens fa recuperar la fe amb el director punk-glam Todd Haynes, responsable d'aquest biopic molt poc a l´ús que es titularà I'm not there, en el qual fins a sis actors i actrius diferents donen vida al mític cantautor. Als USA s'estrena el 21 de setembre, aquí ja ens podem calçar. De moment podeu anar mirant el cartell, és maco.

Classe d'història

La història només avança a base de la confrontació dels oposats. Aquesta és la lliçó que el protagonista de la notable Half Nelson intenta fer entendre als seus alumnes adolescents. La vida d'aquest professor es debat entre l'idealisme d'unes classes poc ortodoxes i l'autodestructiva addicció al crack. Una alumna que representa l'oposat del mestre -afroamericana, de classe baixa i amb un fort instint de supervivència, davant del blanc desesperançat, fill de progres benestants- xoca amb la realitat desencantada del seu professor i aquesta confrontació acaba forçant una petita redempció. La història avança.

Half Nelson ha aconseguit el seu renom gràcies a la merescuda nominació a l'Oscar de l'actor Ryan Gosling, tot un (atractiu) valor a l'alça que ja va despuntar en films com El creyente. Però seria del tot injust atribuir-li només a ell el mèrit d'una pel•lícula que precisament reflexiona sobre la inevitable necessitat dels oponents. La joveneta Shareeka Epps, com el seu personatge en la ficció, esperona i complementa amb absoluta química el paper del seu contrari. I els dos formen una extranya però efectiva parella per una pel·lícula d'emotiva austeritat que defuig els tòpics.

Ryan Fleck signa una opera prima titubejant, que no sempre acaba de trobar el seu propi ritme i que en moments s'encanta en seqüències reiteratives. Però les mancances del debutant no entelen els valors d'aquesta pel·lícula que es basa en un excel·lent guió arrelat en aquest sovint embafador subgènere dels films de mestres, i que gràcies a la seva pròpia oposició constructiva acaba sortint de la norma i marca la diferència.

The Movie Boat

Les golondrines de Barcelona duen a terme aquest mes de juny una curiosa activitat que combina navegació i cinema. Tan fàcil com organitzar sessions de cinema mut mentre es navega pel litoral barceloní. Les projeccions estan amenitzades per un pianista, comme-il- faut. Però us heu d'afanyar perquè la cosa s'acaba a finals de mes. Aquí més info.

Assaig general

La darrera cinta del director xinès Zhang Yimou abans de centrar-se en la direcció artística de les Olimpíades de Beijing 2008 sembla més un assaig general de les cerimònies d'inauguració i clausura amb música i vestuari que no pas una pel·lícula. A La maldición de la flor dorada, Zhang Yimou es mostra únicament preocupat per l'aspecte estètic i relega el relat a un avorrit segon pla sense massa interès.

Zhang Yimou explica aquesta història de passions i intrigues de palau amb força desgana, ja que està més encaparrat per oferir un magnífic espectacle visual que posi a prova la seva, d'altra banda indiscutible, capacitat per crear coreografies i moure masses. Sembla que el director ha pensat que l’origen literari de la història ja parlaria per si sol: la pel·lícula es basa en una popular obra de teatre de Cao Yu, un dels autors xinesos més importants del segle XX per la seva contribució a la consolidació del gènere teatral.

Potser per aquesta confiança en el text de base, Zhang no li sap treure-li cap partit narratiu al guió, ni tampoc sap donar instruccions als seus actors, que es veuen força perduts i sobreactuats. Al final, el director només aconsegueix bons resultats en la vessant visual, gràcies sobretot a la decisió de traslladar l'acció al segle X, durant la dinastia Tang (una de les més opulentes de la història xinesa) enlloc d’ambientar-la als anys trenta com l’obra de teatre original. Aquest pretext li permet desplegar espectaculars indumentàries i recrear-se en les dorades escenografies del palau imperial, que converteixen La maldifición de la flor dorada en un deliri pels sentits, i en un tedi per la ment.