Llum entre les ombres

Sense defugir la seva doble condició de gran producció comercial i de pel·lícula de gènere, l’adaptació de la famosa novel·la de Richard Matheson Soy leyenda que signa el director Francis Lawrence s’adapta als nous temps per reflexionar, en clau de ciència ficció, sobre la foscor d’un món en permanent amenaça (el terrorisme, el canvi climàtic...), en el qual la raça humana sembla que s’ha autocondemnat a l’extinció.

En aquest paisatge desolat, un Nova York desèrtic i feréstec que d’alguna manera remet al pla final d’El planeta de los simios, un científic dedica els seus esforços a la recerca de la cura del virus que converteix els humans en violents vampirs que habiten en la foscor. L’aparició ocasional d’una altra supervivent amb profundes creences religioses dóna peu a una interessant confrontació entre l’espiritualitat i la ciència. Amb una sensibilitat molt contemporània, aquesta seqüència ens recorda que, tenint fe, es pot trobar la llum entre les ombres.

Will Smith, que ja va demostrar ser més bon actor del que sembla a la recent En busca de la felicidad, es confirma ara amb aquesta pel·lícula que se sustenta, durant pràcticament tres quartes parts del metratge, en la seva única presència. Aquest fet pot sorprendre l’espectador que esperi una pel·lícula d’acció una mica més convencional, i potser és per aquesta por que el director ha mirat de farcir amb alguns flashbacks que no sempre resulten necessaris. Aquest mateix motiu segurament explica el perquè la pel·lícula no acaba d’aprofundir en res, malgrat apuntar força temes interessants, i es queda en una certa superficialitat. Però tot i això, en general resulta una interessant mostra d’aquesta nova onada de ciència ficció humanista que s’ha vist recentment impulsada per la sensacional Hijos de los hombres, una pel·lícula amb la que la més modesta Soy leyenda manté més d’un paral·lelisme.

Crítica publicada a Capgròs