Balanç (continuació)

Em va quedar pendent acabar de comentar les últimes pelis de la Mostra de Cinema de Mataró.

Aritmética emocional: jo diria que ha estat l'sleeper de la Mostra, la que ningú s'esperava i la que ha convençut unànimement a tothom. Obra de cambra amb només quatre actors incommensurables: Max Von Sydow, Christopher Plummer, Gabriel Byrne (el meu amor platònic, ho confesso) i l'estupendíssima Susan Sarandon, en una pel·lícula sobre les ferides del passat i la seva influència en el futur, sobre la forma com cada persona aprèn a viure i a fer front al pes dels records i la memòria, i també sobre aquelles coses que se senten i que no es diuen. És una obra serena i elegant, de sentiments intensos i profunds, que el director i els actors saben contenir fins a l'alliberadora seqüència final. Una joia.

Talk to me: o com fer certa aquella màxima que diu que la història seria molt diferent si enlloc d'explicar-la els caçadors, l'expliquessin els lleons. Aquí l'expliquen els lleons, és a dir, els afroamericans que van protagonitzar la lluita per la igualtat a l'Amèrica dels seixanta, abans i sobretot després de la mort de Martin Luther King, a ritme dels himnes soul de la Motown, beneïts pel gurú de les ones radiofòniques Petey Greene. Increïble Don Cheadle.

Lucio: un documental molt interessant encara que només sigui precisament per tot allò que no explica o que només s'intueix entre línies. Lucio Urtubia accedeix a confessar-se davant la càmera previ pacte de no explicar res comprometedor, això vol dir que no explica res de res i pretén que ens creguem que només és un paleta anarquista simpàtic amb talent per les falsificacions... Nosaltres fem veure que ens ho creiem i a canvi ens posem sobre la pista d'un personatge absolutament fosc i amoral, totalment fascinant. Podeu llegir aquest reportatge sobre Lucio Urtubia publicat a El País.

Irina Palm: Sonarà a tòpic, però segurament ningú més que Marianne Faithful seria capaç de posar-se en el paper d'aquesta entranyable "pallera" (s'ha de dir així?) de la tercera edat, que es posa una bata de floretes per no "esquitxar-se" en una feina ingrata que li permeti pagar una costosa operació del seu nét i, de pas, descobrir un "toc" personal i fer sorgir de nou l'amor en la seva vida. Una altra joia amb un humor i sentiments ben subtils.

Buda explotó por vergüenza: La sensació de ràbia i derrota que provoca aquesta pel·lícula és tant asfixiant que deixa sense paraules. A mi em va passar. Una nena de sis anys es converteix en viva i dolorosa metàfora de la situació de la dona (i de tota la població, vaja) a l'Afganistan dels talibans. La seva tossuda perseverància per anar a l'escola topa una i una altra vegada contra la intolerància i la brutalitat, fins acabar amb un crit ple de ràbia i desesperança: "només morta seràs lliure".