Unanimitat

Des de l’estrena de Tesis, d’Alejandro Amenábar, el cinema estatal –deixarem el debat sobre la nacionalitat del film per altres espais- no veia un debut tan sonat i prometedor com el de J.A. Bayona amb la notable El orfanato. Bayona, en part responsable de la recuperació del curtmetratge als anys noranta i aplaudit realitzador de videoclips, fa el salt a la direcció de llargmetratges amb una pel·lícula que ha aconseguit la sempre difícil unanimitat entre crítica i públic.

El film que va inaugurar la quarantena edició del festival de cinema de Sitges s’ha convertit en la pel·lícula més vista de l’any en només un cap de setmana gràcies a una feliç suma de coincidències: la presència “mediàtica” de Belén Rueda, l’interés que suscita un film amb grans possibilitats d’estar entre les cinc nominades com a millor pel·lícula estrangera, la presència com a productor de Guillermo del Toro que arrossega la inèrcia de l’èxit d'El Laberinto del Fauno, les bones crítiques recollides a Cannes i a Sitges i també el fenomen boca a boca. El públic ha caigut rendit a un film del qual poden gaudir tant els aficionats més exigents al gènere del terror com els espectadors ocasionals ja que un altre dels grans mèrits de la pel·lícula és la seva capacitat d’unir autoria amb comercialitat, profunditat i lleugeresa, por i diversió.

Pel·lícula ancorada en la tradició del terror més clàssic, que recorre als recursos i llocs comuns de la geografia del terror: la casa abandonada amb secrets, els fars, les institutrius, els traumes infantils, els amics invisibles, elements que emparenten El orfanato amb una llarga llista de films referencials, des d’El final de la escalera o El otro a El fantasma y la señora Muir, Poltergeist o Los otros, sense oblidar l’entranyable i ben tramada referència literària a Peter Pan. Absolutament deliciosa i poètica la manera com Bayona assimila la història de Laura, el seu fill desaparegut i el record dels infants assassinats a l’orfenat amb la Wendy, el petit Peter Pan i els nens perduts del país de Neverland. Emotiva i mesura la interpretació de Belén Rueda, a qui la pel·lícula pot haver enfrontat també als seus propis fantasmes (ella mateixa va perdre una filla a la vida real), i "simpàtiques" –entre cometes perquè protagonitzen dos dels moments de més terror del film- les aparicions de Montserrat Carulla i Geraldine Chaplin, al rostre castigat de la qual Bayona treu gran partit.