David Cronenberg sembla sentir-se còmode amb la nova etapa iniciada amb l'excel·lent Una historia de violencia, amb la que deixa enrera el fantàstic truculent i malaltís i s'endinsa pel camí de la representació realista i austera. Com al seu film precedent, a Promesas de l’este les seves obsessions es plasmen de forma menys extrema, malgrat que algunes seqüències encara puguin incomodar, per la seva duresa, al gran públic.
L’acostament a les interioritats de les màfies russes és potser l’aspecte més notable d’aquest film on el Cronenberg més genuí –el que es va convertir en abanderat del moviment anomenat de la Nova Carn- aflora en contades ocasions, com en el pla del nadó i la màscara d’oxigen o en els plans en que la motocicleta i el cotxe es converteixen en metàfora d’acostament sexual dels protagonistes. Però en general, el director aposta pel realisme per mostrar com la quotidianitat es veu interferida per un sobtat esclat de violència, contra la que només sembla possible respondre amb més violència.
Aquest plantejament inicial resulta interessant i està prou ben sustentat gràcies a la bona labor d’actors com el veterà Armin Muller Stahl. Però la història fa un gir no del tot comprensible a partir del moment en que es desvetlla el misteri al voltant del personatge de Viggo Mortensen, la definició psicològica i moral del qual queda desdibuixada. I aquesta indefinició acaba arrossegant també el film a una molesta ambigüitat amb voluntat autocomplaent.
Crítica publicada a Capgròs
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada