El ritme de vida que ens imposa la societat sovint ens converteix, a la sala de cinema, en víctimes de la impaciència. En una pel·lícula esperem que hi passin coses, que hi hagi acció, que tingui un ritme trepidant i que ens mantingui distrets amb tota mena d’estímuls canviants. Per això, quan topem amb una pel·lícula de llargues seqüències, de silencis i de contemplació, no costa trobar qui l’acusa de ser "lenta". La majoria de vegades aquestes pel·lícules provenen de cinematografies llunyanes: quantes vegades ens hem sentit a dir allò de què a les pel·lícules orientals no hi passa res? No serà, potser, que aquestes pel·lícules reflecteixen el ritme de la societat on han estat realitzades? A la cartellera d’aquest estiu hem pogut trobar alguns exemples de pel·lícules aparentment "lentes", però plenes de contingut, emoció i reflexió. Són pel·lícules, a més a més, premiades en els grans festivals cinematogràfics: la iraniana Media luna, de Bahman Gobhadi, denuncia la difícil situació dels refugiats kurds a Iran, mentre que Natura morta, del xinès Jià Zhangké, retrata els canvis que pateix la regió del Fengjié com a conseqüència del pas de la Presa de les Tres Gorges. Aquests films, guardonats a San Sebastián i Venècia respectivament, tenen en comú la manca d’acció, el ritme pausat i els silencis. En una paraula, la “lentitud”. Però no hem d’entendre aquesta lentitud com una pesada prova, sinó com una oportunitat d’aturar-nos enmig de la voràgine que ens envolta per escoltar les veus que ens parlen d’altres realitats.
Article publicat a Valors
1 comentari :
A mi no em desagrada el ritme pausat, sempre i quan tingui un sentit. A In the mood for love, del Wong Kar Wai fins i tot hi ha escenes a càmara lenta i li donen un ritme fantàstic a la història que ens explica.
Acabo de veure Natura morta i haig de dir que sigui lenta no m'ha pas molestat, però sí que haig de dir que m'ha deixat indiferent. No li veig la gran qualitat ni interès que he llegit a alguns llocs.
Salutacions.
Publica un comentari a l'entrada