Els seus responsables no ho reconeixen obertament, però resulta més que evident la inspiració del clàssic d’Alfred Hitchcock La ventana indiscreta en el guió de Disturbia. El seu punt de partida –un jove que, tancat a casa, espia els veïns fins a descobrir que un d’ells és un assassí– deixa poc lloc als dubtes.
La pel·lícula, produïda per la Dreamworks, està plantejada sobretot com un vehicle de lluïment del seu protagonista, Shia LaBeouf, la gran aposta d’Steven Spielberg per a la quarta entrega de les aventures d’Indiana Jones. I cal donar-lo a conèixer. Per això res millor que un producte com aquest Disturbia que signa l’impersonal D.J. Caruso, que ha estat capaç de rodar una pel·lícula àgil i entretinguda malgrat la pobresa d’un guió fluix i molt trampós.
De la mateixa manera que Transformers, una altra producció de la Dreamworks amb Shia LaBeouf de protagonista, Disturbia també intenta per moments recuperar l’esperit naïf del cinema d’acció i d’aventures juvenils dels anys vuitanta, com ara els Goonies. Al mateix temps, edulcora els trets distintius del terror oriental i del subgènere dels psicokillers en un matxambrat amanit amb grans dosis de publicitat (poc) subliminal de tecnologia per al consum dels adolescents: Xbox, l’Ipod, portàtils, mòbils i càmeres digitals són, gairebé, un personatge més de la història i un pretext per omplir d’escenes supèrflues una pel·lícula tan fàcil de digerir com d’oblidar.
Crítica publicada a Capgròs
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada