dijous, de setembre 13

Cotxes i noies



La última pe·lícula de Quentin Tarantino no s’hauria de menystenir malgrat que pugui semblar una obra menor. Death Proof és el capítol que Tarantino ha rodat pel film col·lectiu Grind House, en el qual també participa Robert Rodríguez i amb el qual es pretenia retre un homenatge a les sales de sessió doble de cinema de sèrie B. Com a tal, Tarantino ha desplegat tota la seva cinefilia acumulada en una nova mostra d’aquest cinema referencial que ell ha elevat a la categoria de cinema d’autor.

En aquesta ocasió s’inspira en les pel·lícules de cotxes i carreres, per una banda, i els slashers (els films de psicòpates destralers) per l’altra, i ho barreja en una mínima trama que creix -com ja és habitual en les pel·lícules de Tarantino- gràcies al joc de guió. Death Proof s’estructura en dues parts més o menys simètriques que tenen en comú el plantejament i el nus, amb un conductor tronat intentant lligar amb unes noies per convertir-les en víctimes d’una persecució demencial. Però lluny del paper passiu que acostumen a tenir les noies en aquestes pel·lícules, aquí són elles les que treuen caràcter, marquen el ritme de l’acció i decideixen el desenllaç. Tarantino es confirma com el gran guionista que és fent-les recitar divertits diàlegs quotidians en la línia dels de Reservoir Dogs i Pulp Fiction.

Les llarguíssimes seqüències parlades -que descol·loquen a més d'un- donen pas als dos grans moments d’acció. És gràcies a les dues persecucions, sobretot la del Dodge Challenger, per la que Death Proof passarà a la història: amb aquesta escena Tarantino no només ret homenatge a films de persecuccions com ara Punto Límite: Cero sinó també reconeix i fa ben visible la tasca de l’especialista de cinema. Zoe Bell, doble d’acció d’Uma Thurman a Kill Bill, protagonitza, muntada sobre el capó del cotxe, aquesta escena sensacional que s'ha rodat sense efectes i que per si sola justifica que es pagui el preu de l’entrada.

Crítica publicada a Capgròs


1 comentari :

Doc Moriarty ha dit...

Tant de diàleg inútil em va semblar un peatge massa car per a la magistral mitja hora final de Death Proof.