Aquell George Bailey interpretat per James Stewart a Que bello es vivir, que corre somrient pels carrers nevats després d'adonar-se com n'és d'important per a una bona colla de persones és, probablement, la imatge més mítica de l'alegria que ens ha donat el setè art. L'alegria, com a estat d'ànim sovint fugisser i incontrolable, no ha estat mai un material estimat pels cineastes, amb tendència a fixar-se en sentiments més greus per a les seves pel·lícules. Es fa difícil trobar una pel·lícula on l'alegria sigui el tema principal, però en canvi, no costa posar exemples de "moments cinematogràfics alegres". Són moments alegres per si mateixos, o perquè fan que l'espectador surti alegre de la sala.
L'alegria, al cinema, com a la vida, apareix en esclats breus i puntuals, en moments molt concrets, i moltes vegades després d'haver fet patir l'espectador durant una bona estona. De vegades, l'alegria sorgeix fins i tot quan un menys se l'espera, com en l'actitud del protagonista de La vida és bella o a la famosa escena de la crucifixió musical de La vida de Brian. Un altre dels esclats d'alegria més mítics del cinema és aquell que protagonitza Gene Kelly cantant feliçment sota la pluja (Cantando Bajo la lluvia). Qui es pot resistir a compartir l'alegria d'aquest moment?
De personatges alegres, o el que acaba essent el mateix, optimistes i vitals, el cinema també n'ha creat uns quants, des de la peculiar iaia de Harold i Maude, que ensenya una lliçó de vida a un adolescent depressiu, fins a l'optimisme recalcitrant d'Amélie. I a través de les pel·lícules també podem trobar camins cap a aquest estat d'ànim tan positiu: un dels més divertits i políticament incorrectes és el de la protagonista amb afició a les "herbes" d'El jardín de la alegria.
Article publicat a la revista Valors, que acaba de renovar la seva pàgina web.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada