Els xurros, els bocatas de calamars, el Rastro, el musical Mamma Mia! i les cues per veure l'antològica de Tintoretto al Prado són dignes de menció, però si alguna cosa ha valgut la pena de l'escapada que hem fet aquests dies a Madrid ha estat l'exposició de Chuck Close al Reina Sofia. Impossible descriure amb paraules l'impacte dels seus immensos primers plans. Pintats, no fotografiats!
Vaig descobrir Chuck Close gràcies a un llibre de Lourdes Cirlot que em van obligar a llegir quan estudiava, i des de llavors ha estat una obsessió que ha anat creixent a mesura que comprovava la dificultat per satisfer-la. I és que per algun extrany motiu que desconec, l'obra de Chuck Close és molt difícil de veure, ja que està tota repartida per una colla infinita de petits museus en mil ciutats diferents. L'estiu passat em vaig treure el cuquet veient un parell d'obres seves exposades al Whitney de NY, una de les quals -el famós retrat de Philip Glass que il·lustra aquest post- es pot veure aquests dies a Madrid.
Technorati Tags: art
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada