En la seva segona pel·lícula com a director, l’actor Robert De Niro reprèn en part el tema al voltant del qual girava la seva notable opera prima, Una història del Bronx: la recerca d’una figura paterna de referència i la influència negativa que pot provocar quan aquesta és una figura fosca i ambigua.
Fosc i ambigu és Edward Wilson, un home de fortes conviccions empès a l’espionatge pel seu patriotisme mal entès. La seva entrega a la pàtria el porta a convertir-se en un dels responsables de la CIA, però l’escena final de la pel·lícula no deixa cap mena de dubte: el seu triomf professional és també el seu gran fracàs personal, i el Wilson totpoderós és també un home sol, gris i amargat, que ha destrossat la vida de la seva dona i del seu fill Edward. De Niro dedica bona part de l’atenció del film a mostrar com el noi reclama l’atenció d’un pare permanentment absent. I és en aquest retrat on millor es reflecteix la fredor i la insensibilitat del personatge que interpreta amb notable subtilesa Matt Damon.
De Niro opta per una fotografia plena d’ombres que reforça la foscor del personatge. El ritme pausat dilata excessivament el metratge d’un film irregular en el qual De Niro no amaga ni intencions ni influències: el film segueix la petja de Ciutadà Kane, tot i que fa servir recursos apresos en les diferents col·laboracions amb Martin Scorsese i Francis Ford Coppola: la forma de mostrar les interioritats del món dels espies fa pensar en Uno de los nuestros o Casino, mentre que la dimensió tràgica del personatge remet directament a la trilogia d’El Padrí, cintes en les quals De Niro ha interpretat alguns dels seus millors papers.
Crítica publicada a Capgròs
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada