Observeu aquestes fotografies. No queda cap dubte del cinema al qual Steven Soderberg pretén retre homenatge amb El buén alemán. Només cal observar el cartell de la pel·lícula, calcat al de Casablanca, o les nombroses reproduccions d’escènes mítiques del film de Michael Curtiz.
El buen alemán es basa en una novel·la de Joseph Kanon situada al Berlín del 1945, que relata un melodramàtic triangle amorós amb certa intriga i retrat de la postguerra de fons. A l’hora de plasmar-la en imatges, el director ha intentat reproduir les tècniques de filmació, els codis narratius i de muntatge i fins i tot un acartronament deliverat en les interpretacions per aconseguir una pel·lícula com les «d’abans».
Soberbergh se’n surt amb la part estètica: els enquadraments, la fotografia en blanc i negre, les cortinetes i els títols de crèdit ens transporten a una època gloriosa de la història del cinema. Però en aquest viatge al passat es perd el més important, l’ànima de la pel·lícula, aquell misteriós factor X que la fa màgica a ulls de l’espectador i la converteix en una obra perdurable en el temps. El buen alemán pot ser calcada a Casablanca, però no és Casablanca. La pel·lícula, que té una història notable, uns bons mitjans tècnics i uns actors de primera línia, resulta extranyament tediosa i no funciona.
Gus Van Sant ja va demostrar amb el remake pla per pla de Psicosis l’esterilitat d’aquesta empresa. Soderberg, cineasta certament inquiet, ratifica que la simple fotocòpia no garanteix resultats. I al final, l’únic que acaba interessant d’aquesta proposta és que convida a reflexionar sobre el fet cinematogràfic.
Technorati Tags: cinema
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada