Amb la seva nova pel·lícula, El jefe de todo esto, Lars Von Trier proposa un nou joc cinematogràfic d'aquells que converteixen cadascuna de les seves estrenes en un esdeveniment. El realitzador danès retorna d'alguna manera al moviment Dogma del qual va ser principal ideòleg, però ho fa amb la vocació de corrompre'l des de dins, introduint elements que contradiuen els "manaments" dogmàtics a través de la planificació i el muntatge. Per això, Von Trier ha fet servir un nou "invent", l'Automavision, un sistema segons els qual el director només ha de col·locar la càmara allà on li sembla i un programa decideix l'enquadrament, l'inclinació i els paràmetres del so.
L'objectiu d'aquest sistema és el de limitar la intervenció humana en el procés de rodatge, però en canvi el fa intervenir més en el muntatge, ja que l'Automavision obliga a rodar la pel·lícula amb plans força curts. Un cop muntada, els plans no conserven cap mena de racord però si que creen, en canvi, un sincopat ritme propi que defineix amb força personalitat l'estètica d'aquesta mena de "ciberdogma".
Aquesta limitació de la intervenció humana sorprèn precisament en una pel·lícula com aquesta, una comèdia on el guió, les situacions i els diàlegs semblen més acurats que mai. I malgrat que l'estètica de la pel·lícula i l'extrany sentit de l'humor danès pugui fer pensar el contrari, el cert és que El jefe de todo esto respon a les grans normes del gènere i no amaga una certa influència de Billy Wilder & co. Com sempre, Von Trier vol deixar la seva emprempta i ho fa com a narrador ocasional, fent apunts sobre la pròpia estructura del film que converteixen una senzilla comèdia en una mena de metarrelat.
I llavors també es pot entendre la història del gerent que no vol donar la cara i de l'actor que es fa passar pel cap de l'empresa com una reflexió sobre el rol dels actors i sobre la relació d'amor-odi amb els directors. Entesa així, el conflicte que es planteja és el de qui mana realment en una pel·lícula. Von Trier, amb fama de tractar força malament els seus actors i actrius, ho deixa en un sagnant empat: el "cap de tot això" és el director, sempre que l'actor i la seva vanitat li permeti.
Technorati Tags: cinema
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada