El director Kiyoshi Kurosawa és un dels principals responsables de l’onada de terror japonesa que en els darrers anys inunda les pantalles cinematogràfiques d’arreu del món. Temes com l’aïllament i la incomunicació en un món cada vegada més tecnificat han centrat bona part de la seva filmografia, en la qual té un lloc destacat Kairo. El film, ple de ressonàncies sociològiques i metafísiques, adverteix del risc que el «mal» ús de les tecnologies ens faci perdre el contacte amb els altres, fins aillar-nos del tot i convertir-nos en poc més que ànimes en pena. Però a banda, Kairo és un notable exemple cinema de gènere de terror. Buscant a Orient la inspiració que permeti renovar el gènere també a Hollywood, la companyia dels Weinstein ha decidit impulsar un remake d'aquest film.
L’encàrrec ha recaigut en el desconegut Jim Sonzero que, al costat del guionista Stephen Susco, ha aconseguit reduir a la mínima expressió tota la càrrega filosòfica i totes les reflexions al voltant de la solitut i la incomunicació. Aquest Pulse protagonitzat per ídols de sèries televisives ha quedat convertit en una vulgar pel·lícula juvenil d’ensurts, més propera a les sèries de Viernes 13 o Pesadilla en Elm Street que a la nova onada de terror més adulta.
L’únic interès d’aquest Pulse radica en el seu espectacular desplegament d’efectes especials, que han permès crear uns fantasmes i esperits terroríficament realistes, però que més enllà de l'efectisme -reforçat amb el vell truc del cop musical- del no serveixen per donar al film una mínima dignitat.
Technorati Tags: cinema
2 comentaris :
La vaig veure a Sitges i em va semblar un remake destraler i, sobretot, insignificant. Sempre he dubtat del suposat talent de Wes Craven i aquesta bírria fílmica no m'ajuda pas a tenir-lo en millor consideració. Quin desastre! El director és un inútil integral; la pel·lícula és incapaç de generar tensió de cap mena, els fantasmes fan més riure que por i els efectes especials fagociten tota la resta. L'únic que em va fer certa gràcia va ser veure-hi apareixer, en una breu escena, el genial Brad Dourif, trastornat però conscient d'estar actuant en una tifa colossal. Si puc triar un moment ridícul d'entre el festival amb el que ens obsequien Craven -guionista- i Sonzero -director-, indubtablement em quedo amb la tòpica aparició del noi cubà (la quota racial del gènere): Tot i que l'acció se situa a Los Angeles, entra al pla al volant d'un cotxe destartalat -com els que trobem a l'Habana- mentres escoltem la música cubana que surt del radiocasset del cotxe... Trist, molt trist!
Tu ho has dit: bírria i desastre. No puc estar més d'acord...
Publica un comentari a l'entrada