Cirurgia estètica

Des de que l'èxit de Primavera, verano, otoño, invierno... y primavera marqués un punt d'inflexió en la seva trajectòria, el director Kim Ki-duk ha alleugerit la cruesa de la seva obra i ha diluit la violència i la lletjor de les seves pel·lícules en favor d'un cinema més estilitzat i d'alguna manera més amable, amb el que el sudcoreà sembla voler contentar i fidelitzar el seu nou públic internacional. El cas més extrem el trobem en el seu film anterior, El arco, tot un compendi dissenyat per iniciar els principiants en la seva personal cosmovisió, però de forma tan "facilona" que no feia presagiar res de bo entre els seus seguidors més antics i fidels.

Afortunadament els pitjors presagis no s'han complert, i la seva obra més recent Time corregeix alguns dels errors de l'embafador i amanerat film anterior. Però tot i això, aquest nou títol confirma que el director està atrapat en una cruïlla, buscant desesperadament un camí per continuar explorant les seves pròpies obsessions sense trair a aquells que l'han convertit en el gran referent del cinema coreà (paradoxalment, el seu estil no és gens representatiu del que s'està fent avui en dia a Corea, pel·lícules de gènere amb una clara influència del cinema de Hollywood posada al dia amb molta gràcia).

Així doncs, no costa massa veure en la protagonista de Time un reflex del propi director: de la mateixa manera que aquesta noia es vol canviar de cara -mitjançant la cirurgia estètica- per tal de tornar a enamorar al seu amant que s'ha cansat de la monotonia de veure cada dia el mateix rostre, Kim Ki-duk busca noves formes per tornar a tractar dels mateixos temes de sempre, en un curiós exemple de cirurgia estètica autoral. I encara que d'entrada resulta força òbvia la reflexió sobre el pas del temps, sobre l'obssessió de mantenir-se jove i sobre la importància de l'aparença física, el cert és que aquesta acaba siguent només la quartada per retratar una altra vegada una relació possessiva basada en una passió extranya i extrema. Un tema present tant en la seva opera prima, Crocodrile, com la pel·lícula que el va donar a conèixer a Europa, La isla, en el seu èxit de crítica més recent, Hierro 3, i en la que probablement sigui la seva millor pel·lícula, Bad guy.

A nivell formal, el director també ha buscat la forma de canviar d'imatge, i ho ha fet tenyint la pel·lícula d'un cert aire de drama romàntic comercial, i també donant una inusual importància als diàlegs (en la majoria dels seus films anteriors els personatges apenes parlen). A més, i tot i que no arriba als nivells de Hierro 3, en aquest nou film Kim Ki-duk recórre de nou a una certa irrealitat per donar una nova dimensió -que l'apropa lleugerament al fantàstic- a aquesta història d'amors dependents. A Time també intenta portar lluny les obssessions dels seus protagonistes, tot i que l'esteticisme i un minimalisme massa postís acaben per aigualir el relat. I el regust que deixa Time és aquell del plat que per la vista sembla deliciós, però que al gust acaba resultant una mica insípid.

Technorati Tags: cinema