Alejandro González Iñárritu pretén oferir amb Babel un gran fresc sobre el dolor, la incomunicació i les fronteres visibles i invisibles que separen els éssers humans en aquest segle XXI. Ho fa a partir de tres històries situades en tres parts d’un món on tot i tothom, per més lluny que estigui, està relacionat.
Iñárritu i el guionista Guillermo Arriaga han optat per partir i entrellaçar aquestes històries, decisió que respon més a la voluntat d’enlluernar l’espectador amb els enginys de guió que no pas a una necessitat narrativa real. Però el director ha preferit prioritzar les formes al fons: a la pirotècnia del guió se suma un acurat tractament fotogràfic, diferent per a cada segment, i un notable ús del so i la música.
Aquest embolcall de luxe vesteix la pel·lícula de falsa transcendència. I és que Iñárritu, que ha pecat d’autocomplaença, apunta moltes qüestions interessants –el conflicte diplomàtic entre el Marroc i els Estats Units o la situació de la treballadora mexicana il·legal–, però realment no acaba d’aprofundir en cap, i desaprofita les ocasions de mostrar el seu compromís o ser crític. Abans, perd el temps en plans tan impactants visualment com inútils.
Aquesta superficialitat acaba fent de Babel una pel·lícula tècnicament i formalment impecable, però massa freda i distant, en què l’emoció només sorgeix en moments puntuals –la història de l’adolescent japonesa sembla la més creïble–, però que queda molt lluny de la pretensió inicial de posar llum a les complexes relacions humanes en el món globalitzat.
Technorati Tags: cinema
2 comentaris :
Completamente de acuerdo contigo. He estado pensando mucho en esto desde que vi la película hace unos meses, y más después del estreno de Children of Men, una película que considero muy superior a Babel y que en México ha tenido mucha menor respuesta de público y crítica. Saludos y feliz 2007.
Nada que ver Babel con Children of men, la de Cuaron es indiscutiblemente la mejor peli del 2006.
Gracias por la visita i feliz año
Publica un comentari a l'entrada