Tècnica sense concepte

Happy Feet, la pel·lícula d'animació que ha aconseguit desbancar a James Bond els número de les taquilles americanes i espanyoles, sorprèn pel realisme de l'animació i l'espectacularitat de les persecucions i escenes de masses. I de nou es demostra l'altíssim nivell tècnic que ha assolit l'animació digital.

Però resulta preocupant que aquest avenç tecnic no porti adjunt un nivell en els guions i una certa inquietut artística. I és que fora de les honroses excepcions de la Pixar i l'Aardman, el cinema d'animació actual no sap aprofitar el potencial dels sistemes digitals. En tenim un bon exemple en aquest Happy feet. La pel·lícula presenta un petit pingüí emperador que no és capaç de cantar-ritual necessari per aparellar-se- però que en canvi té la capacitat de ballar claqué. El guió desaprofita totalment l'oportunitat de modernitat la vella història de l'aneguet lleig i mostrar a la canalla la importància de rebutjar a aquells que semblen diferents. En canvi, a mitja pel·lícula Happy feet fa un salt de guió en el qual s'intenta introduir un missatge de tints ecologistes ben intencionat, però absolutament confús i per tant, inútil.

I és que els responsables del film, en el fons, semblen més preocupats per forçar situacions que els permetin desplegar el potencial visual de l'animació més que no pas narrar una història ben explicada. Què es pot interpretar, si nó, d'una pel·lícula plena de persecucions gratuites, espectaculars però aborrides, i de repetitives coreografies -tot i el simpàtic homenatge inicial a Moulin Rouge- amb la única excusa de fer sonar uns quants temes musicals d'èxit. Una decisió aquesta última que fa anyorar l'època dels grans musicals Disney d'Alan Menken i companyia, que recolzats en un concepte musical dotaven films com La sirenita o La bella y la bestia d'una unitat argumental i contribuia a elevar el seu nivell artístic. Justament tot allò que li manca a Happy feet.

Technorati Tags: cinema