Agustín Díaz Yanes conclou amb desiguals resultats l’adaptació de l’Alatriste de Pérez-Reverte. Per una banda, la inversió que fa del film el més car de la història del cine espanyol es deixa notar en l’excel·lent direcció artística, de la qual destaquen els vestuaris plens de detalls i la reconstrucció d’escenaris i objectes històrics. La fotografia, directament inspirada en els quadres de Velázquez i coetanis, dota la pel·lícula d’un bell aspecte plàstic que fa pensar en tableux vivants.
Destaca també un Viggo Mortensen totalment identificat amb el capità Alatriste, al qual aconsegueix dotar de profunditat dramàtica i sentiment. Mortensen ha sabut connectar bé també amb els seus companys de repartiment, d’entre els quals brillen Juan Echanove fent de Quevedo, l’actriu en decadència que interpreta Ariadna Gil, el comte-duc d’Olivares recreat per Javier Cámara o el soldat a qui dóna vida Eduard Fernández. Fins i tot actors de tan poca solvència com Eduardo Noriega es posen a l’altura de les circumstàncies.
Llàstima que les males diccions i sobretot la deixadesa en els accents –infumable el de Mortensen, però també el deix català d’Arianda Gil–, que esguerren la bona feina feta. Deixadesa també en un guió concebut com una successió d’aventuretes sense lligam que com el gran fresc de l’Espanya del XVII que pretenia el director. Díaz Yanes sembla més còmode en les escenes de proximitat i els diàlegs íntims que en les escenes d’acció, tant feixugues que converteixen en llast allò que hauria d’haver estat el gran puntal del film.
La ruina de la familia reprodueix al seu bloc l'article que Pérez Reverte ha fet sobre la pel·lícula.
Technorati Tags: cinema
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada