El director i guionista (i ocasional escriptor de novel·les) James Gunn, trasllada a la seva segona pel·lícula, La plaga, l’esperit trash i gamberro de la productora underground Troma, en la qual ell mateix va dirigir un dels seus títols més celebrats, Tromeo and Juliet.
La plaga parteix d’un argument digne de la sèrie B més genuïna: l’arribada d’un meteorit a la terra és la via d’entrada d’un ésser d’un altre planeta en busca d’animals i humans per alimentar-se. Ja d’entrada, aquesta excusa serveix per fer tot un seguit de cites cinèfiles carregades d’humor que van des de La invasión de los ultracuerpos, La mosca, La semilla del diablo i les obres de David Cronenberg, per dir-ne només algunes.
Posteriorment el fim deixa enrere el cert «realisme» que definia les sèries B dels anys cinquanta i es va tornant més irreverent i paròdic. Els personatges es redueixen volgudament a estereotips i les interpretacions són més afectades a mesura que es van plantejant noves i cada vegada més esbojarrades situacions (com per exemple, la dona convertida en una bola de greix gegant que, literalment, acaba explotant).
Els efectes especials i les pròtesis de làtex són també els grans aliats d’un film que aconsegueix despertar alguns somriures, força ganyotes de fàstic i algun ensurt, molt en la línia d’aquests subproductes de la Troma a les quals Gunn es remet. Tot i això, el director no gosa portar la irreverència fins a les darreres conseqüències, potser perquè aquest és un film amb una major vocació comercial.
Technorati Tags: cinema
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada