dijous, de juny 1

Reconciliar-se



David Lynch va trobar en les pàgines dels diaris la inspiració per a la que sembla, fins al moment, la menys lynchiana de les seves pel·lícules. Perquè, encara que en realitat només sigui per la seva aparença, la senzillesa i la humanitat que es desprenen d’Una historia verdadera molt poc tenen a veure amb el món estrany i embogit del creador de Blue Velvet i Twin Peaks. A Una historia verdadera Lynch reconstrueix els pasos d’un personatge real, Alvin Straight, un ancià que va decidir emprendre un llarg viatge a través de tres estats de l’Amèrica profunda per visitar el seu germà malalt. El peculiar mitjà de transport que fa servir Alvin en aquest trajecte –un petit tallagespa adaptat a les circumstàncies- marca el ritme tranquil i pausat d’un film ple de petites revelacions i grans lliçons de vida, que l’ancià regala sense demanar res a canvi a tots aquells que s’anirà trobant en la seva odissea a través dels camps de blat i les llargues carreteres del sud dels Estats Units. Però la lliçó més important és la que aprendrà ell mateix sota les estrelles: la dolorosa inutilitat de l’enfrontament i, sobretot, l’absoluta necessitat de perdonar sense demanar explicacions. Mica en mica, sense arribar a entrar mai en els detalls superficials, el film revela la disputa que un bon dia va separar els dos germans. I sense paraules, amb els silencis i les mirades més eloqüents que s’hagin vist mai al cinema, Lynch ens regala un bellíssim i emotiu cant al perdó i la reconciliació.

Article publicat a la revista

Technorati Tags:

6 comentaris :

Sr.Ruso ha dit...

Sense cap dubte es tracta de la pel·lícula menys Lynch de Lynch, però existeixen moments típics de la resta de la seva obra, els primers plànols al jardí recorden a “Blue Velvet” o el personatge que interpreta Sissy Spacek es clarament identificable amb els creats a la resta de la seva filmografia.

Jo sempre l'he interpretat com una de les seves millors obres, ralentida, sense enigma i inspirada per l'esperit de Kurosawa. Tota una lliçó de cinema.

Iósódéu ha dit...

En canvi per mi, al menys la primera vegada que la vaig veure, va ser "la més lynchiana de les seves pel·lícules". La vaig anar a veure al multisales de Figueres, llavors encara molt nou, amb el meravellós i atractiu afegit que ens van passar els rollos desordenats. No sé si els empordanesos som realment filosurrealistes per defecte, o si en aquella sala tothom esperava una cosa eminentment lynchiana, però el fet és que allà ningú es va immutar, mentre la pel·lícula anava fent salts endavant i enrere...
Quan finalment (em va costar, eh?) em vaig adonar del què passava, vaig anar-me a queixar, només per trobar com el "jefe" passava de mi.
No hi he tornat.

Judith ha dit...

Jajaja, la gran aventura dels rollos canviats d'ordre. A mi me'n va passar una de similar, al festival de Sitges de fa molts anys, i en una projecció per la premsa!. Van passar "O convento", de l'Oliveira, completament desordenada. Però en aquella ocasió ningú se'n va arribar a adonar!!!

Estic d'acord en qué la peli té coses lynchianes. La dona que atropella cèrvols ho és molt, oi? No deixa de ser una peli de lynch, al capdavall...

pere ha dit...

"el pitjor de fer-se vell és recordar quan eres jove". Una història total, càlida i freda com la vida mateixa, distant i propera, com la visió dels vells, com les pel·lícules de Lynch.

(Fa temps que no es rep spam. Jo ja em vaig treure la paraula de pas)

Bob ha dit...

Puc dir que la peli em va encantar, tb puc dir que la BSO es igual d genial que la peli.

Judith ha dit...

I tant genial!, llàstima que la matxaquessin tant en aquell anunci de cotxes...
merci per la visita!