El director Albert Serra cita com a influències de la seva pel·lícula a Ozu, Bresson i Passolini. Segurament tots i cap d’ells són presents en aquesta pel·lícula rodada des de la més absoluta llibertat i l’absència de convencions. I sobre la llibertat, portada a la seva última conseqüència –la bogeria?-, gira el minimalista argument d’Honor de cavalleria, en la qual Serra reduix a la mínima expressió del Quijot de Cervantes, seguint el cavaller de la trista figura i el seu fidel acompanyant Sancho en un llarg viatge abstracte i gairebé mental, on el so del vent i les fulles omple els llarguíssims silencis trencats, només, per breus frases de diàleg pronunciades en un pur català d’accent gironí.
En aquestes quatre paraules, però també en els silencis i els rostres, d’alguna manera Serra capta l’essència dels dos caràcters contraposats, i que representen el seny i la rauxa, la necessitat d’un ordre i el desig de llibertat absoluta que mou cadascún dels dos protagonistes principals. Només la imatge d’uns presos encadenats, plena de simbolismes, i l’aparició furtiva del cantant Albert Pla, que aconsegueix estirar-li a Sancho un parell de records difusos d’aventures passades, trenquen la fascinant monotonia d’aquest film.
Misteriosa, atàvica, íntima, fins i tot surrealista i abstracta són els adjectius que més s’aproximen a les sensacions que provoca Honor de cavalleria a l’espectador que es deixi emportar per la valenta proposta d’Albert Serra. No resulta gens fàcil, perquè es tracta d’un film auster, lent i feixuc, i potser reiteratiu en algunes de les seves idees. Però la bellesa dels paisatges campestres, la buscada lletjor d’un Quixot i un Sancho de faccions ben catalanes i la poètica que es desprèn de tot el conjunt deixa en la memòria el pòsit de les obres més agossarades.
Més cinema en català a Totcinema
Technorati Tags: cinema, català
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada