Lamentable despropòsit narratiu. No hi ha altre apel·latiu possible per a la decebedora adaptació cinematogràfica del bestseller de Dan Brown El código Da Vinci. En mans del director Ron Howard, i principalment per culpa del nefast guió d’Akiva Goldman, la novel·la queda reduïda a una absurd i enrevessat embolic de situacions inconnexes que deixen l’espectador amb més dubtes al final que a l’inici.
El film, que reclama el·lipsis a cada seqüència (dilatades per crear una falsa sensació de transcendència) , no renuncia als personatges ni a les referències històriques del llibre, però tampoc no troba una fórmula eficaç per dotar-les de lògica narrativa i per fer-les versemblants i entenedores, sobretot per aquells no han llegit la novel·la. Així s'allarga inútilment el metratge i augmenta la confusió argumental. Les pistes i les intrigues se succeeixen per casualitat, sense respectar el principi de causa-efecte. La trama cau en culs de sac continus dels quals només es pot sortir amb trampes i girs de guió, decisions narratives que no fan més que embolicar la troca. Reconstruir la trama resulta impossible, ja que l’argument que porta a descobrir l’últim esglaó del llinatge reial iniciat per Jesucrist i Maria Magdalena deixa al seu pas una llarga col·lecció de caps per lligar.
Tampoc Tom Hanks, ni principalment Audrey Tatou, semblen haver-se cregut els seus papers, i contribueixen així al to fred i postís del film. Només Ian McKellen (tot i que interpreta el paper més fals i enganyós del film) i Paul Bettany presenten símptomes d’haver construit mínimament els seus respectius personatges. Ron Howard, director funcional però amb molt poca personalitat, no és capaç de resoldre el desastre narratiu d'un guió que fa aigües per tot arreu, ni tampoc troba una estètica suggeridora per a un film que només apunta maneres en alguns dels nombrosos flashbacks que puntejen -i emboliquen- l'acció.
El recursos digitals per explicar símbols i codis resulten també visualment força discutibles, amb alguns trucs dignes de Power Point que només posen de manifest les limitacions del guió per fer-se entenedor. I per a una millor ocasió queda el debat sobre l’enfadós tuf de conservadorisme que desprèn el conjunt d’aquesta història.
Technorati Tags: cinema
5 comentaris :
No es cap sorpresa, Ron Howard és un director mediocre que de manera curiosa acumula blockbusters per pel·lícules somníferes i/o buides d'argument. Però encara que es tractés de la pitjor pel·lícula de la història les cues en els cinemes continuarien sent quilomètrica però als productors la qualitat de la obra els es indiferent, només veuran els beneficis finals i aquests seran importants sens cap dubte.
I pel que veig això només és el principi, em sembla que tindrem a Dan Brown fins a la sopa.
Ha,ha,ha! No ho podíes haver dit millor.
Quan vam eixir del cine li vaig preguntar a la meua dona: -"L'has entés?"
Jo m'havía llegit el llibre, però ella no, i em feia la sensació que...
...la sensació que has expresat.
Si m'he de quedar amb un moment realment patètic és el d'obrir el criptex, redeu que sabut és el Tom!
Howard és mediocre però fins ara, com a mínim, les seves pelis s'entenien... Lo del Davinci és que no té nom. Estic d'acord, karlos, que el moment del criptex és lamentable. També vaig riure molt quan li descobreix a la noia la seva identitat "secreta", la cara de pal d'ella és antològica. Per cert, gràcies per la visita i benvingut!
Plana del tot. I a sobre el Hanks no m'agrada...
Ferran
Jo sempre he defensat la teoria que Tom Hanks és un grandíssim actor de comèdia que va tirar la seva carrera per la borda el dia que va fer Philadelphia i va veure que també podia fer drames. Ha perdut tot el sentit de l'humor i el de l'autocrítica...
Publica un comentari a l'entrada