dimecres, d’abril 26

Normalitat



En la seva opera prima, Transamerica, el director Duncan Tucker aborda amb gran respecte i sensibilitat, però sobretot amb molta normalitat, un tema poques vegades tractat al cinema, el de la transsexualitat. I ho fa en una d’aquelles pel·lícules agredolces de caràcter costumista típiques del cinema independent americà.

Seguint el format de la road-movie, el film es fixa en Bree, un transsexual de gran aparença femenina que és a punt de sotmetre’s a l’operació definitiva de canvi de sexe. Abans, però, haurà d’enfrontar-se al seu passat quan descobreixi que té un fill adolescent nascut d’una esporàdica relació que va tenir quan era un home. Els dos junts travessaran el país, de Nova York a Los Angeles, en un viatge iniciàtic en què Bree s’enfrontarà als seus temors, tancarà el conflicte familiar obert per la seva tendència sexual i, sobretot, aprendrà a acceptar la seva identitat amb totes les implicacions que comporta.

El relat, excessivament lineal i narratiu, i una realització massa televisiva i impersonal, són els punts fluixos d’una obra que ha sabut, en canvi, trobar la manera de fer comprendre els sentiments de la protagonista. I és que en lloc de caracteritzar un actor de dona –fet que potser podria fer caure el film en la paròdia–, Tucker ha preferit donar directament el paper a una actriu, la televisiva Felicity Huffman (Mujeres desesperadas). Huffman ofereix un gran treball que defuig histrionismes i ajuda a veure des del principi la dona que hi ha a l’interior d’un cos d’home. Així és com ja d'entrada el film deixa enrere l’anècdota per passar a parlar de sentiments i de temors humans que qualsevol persona, independentment de la seva condició, pot entendre i compartir.

Technorati Tags:

2 comentaris :

Ramon B. ha dit...

Avui és sant Isidor, felicitats!

Judith ha dit...

Gràcies, no ens n'haviem adonat!!!!