Gairebé quinze anys després de l’estrena d’Instinto básico, una seqüela intenta repetir l’èxit d’aquella pel·lícula que va convertir Sharon Stone en un mite eròtic. Resulta realment lamentable veure com ara la Stone es converteix en una amanerada paròdia de si mateixa en una pel·lícula que, a més a més, tampoc compta amb altres factors que en aquell moment van ser tan decisius com el famós encreuament de cames. I és que sense el director Paul Verhoeven i el guionista Joe Eszterhas, Instinto Básico 2: Adicción al riesgo perd tot el morbo possible i es redueix a una pseudotrama policíaca del tot inversemblant resolta amb el vell i enfadós truc de marejar la perdiu amb dos o tres girs finals que no deixen clar qui és realment l’assassí. Un truc, d’altra banda, que va ser molt explotat en els thrillers dels anys noranta.
Potser és per aquest motiu que Instinto básico 2 deixa un regust de cosa rància i caducada, que es potencia també amb la fotografia, la banda sonora i fins i tot amb el disseny de vestuari i l’escenografia. Ni tan sols la promesa de la càrrega d’erotisme del film és ja un al·licient per a una pel·lícula que surt del pas amb un parell de recatades i convencionals escenes de sexe. Ni el director Michael Caton-Jones, ni l’insípid actor David Morrissey milloren aquesta oblidable i absurda seqüela que demostra que fent servir els mateixos ingredients i repetint la mateixa fórmula no sempre es pot aconseguir el mateix plat.
Technorati Tags: cinema
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada