No sé si de la Roma que tornaré a visitar per Setmana Santa m’emportaré les mateixes impressions que ha captat Ettore Scola a la seva darrera obra Gente de Roma. Més que una pel·lícula, és un quadern visual d’apunts, vius, desordenats i dispersos, sobre una ciutat que basa el seu ordre en el caos i el nervi vital. Gente de Roma és un mosaic de petits retrats de la multiculturalitat, retalls de converses, situacions anecdòtiques (reals o fictícies), esbossos de la vida política i artística; la vida en aquesta cruïlla de cultures, enxampada a l’atzar, càmera en ma... Qui millor per copsar el tarannà desmanegadament mediterrani dels romans que un dels seus? Des d’aquella posició en la que ja s’està de tornada de tot, Ettore Scola és mira els seus compatriotes amb lúcida ironia i un humor (auto)crític; però també amb una certa nostàlgia, la mateixa que ens adverteix que el temps se'ns acaba, la que ens fa preguntar-nos a on van a parar els nostres records. Els d'Ettore Scola han quedat impresos en aquest imperfecte, però honest i espontani, testament de cel·luloide.
Technorati Tags: cinema
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada