En la cuerda floja repassa la trajectòria del cantant de country Johnny Cash seguint tots els tòpics del subgènere del biopic musical: la infantesa difícil amb el record traumàtic inclòs, els somnis de joventut, la primera oportunitat en una discogràfica, la popularitat, les drogues, les dones, l’amor de la seva vida, l’ascens, la caiguda i la redempció.
Joaquim Phoenix i Reese Witherspoon són els principals actius d’un film que, si no fós precisament per les seves excel·lents interpretacions, cauria en la més soporifera de les rutines. En canvi, des del primer moment Phoenix i Whiterspoon es fan seus els papers i, el que és més important, els treuen de la caricatura. La pel·lícula guanya gràcies a la química que desprenen els dos actors i de la que el director James Mangold sap treure’n partit: molt encertadament, el film se centra en la relació professional i sentimental d’aquestes dues figures del country.
Per a Joaquim Phoenix, En la cuerda floja suposa el primer gran paper protagonista després de rols secundaris tan notables com el de Gladiator. Phoenix sostè amb un gran domini sobre el personatge i sense caure en l’histrionisme el pes d’una pel·lícula que l’ha obligat a aprendre a cantar i tocar la guitarra, però que també l’ha obligat a enfrontar-se a fantasmes personals, com ara la traumàtica pèrdua del seu germà (l’actor River Phoenix) o la seva adicció a les drogues, fets que troben el seu paral·lelisme al film.
Però és sens dubte Reese Witherspoon qui treu el major partit del seu paper, donant a conèixer una faceta dramàtica fins ara desconeguda amb una interpretació que parteix del seu habitual rol de «guapa tonta» per arribar a un retrat contingut i ple de matisos.
Technorati Tags: cinema
3 comentaris :
Tincs ganes de veure-la!
Tant l'argument de la pel·lícula com el títol em provoquen un cert déjà vu.
Ja em diràs que et sembla, Ruth!
Sr. Ruso, la sensació de déjà vu hi és, això és innegable, però tot i això no carrega massa les tintes en la sensibleria, es deixa veure bastant bé. Per mi aquesta és molt millor que Ray o De lovely, per citar algunes biografies musicals recents... ara, si vols una biografia musical bona de veritat, intenta aconseguir The soul of a man, del Wenders. És sensacional!
Publica un comentari a l'entrada