Visca Michael Moore

És inevitable pensar, després de veure Viva Zapatero, en la influència que per bé o per mal ha pogut tenir Michael Moore en aquest documental que denúncia la situació de manipulació i censura que pateixen els mitjans de comunicació a Itàlia, a partir del cas concret viscut per l'humorista Sabina Guzzanti i el seu programa satíric RAIot, retirat de l'emissió sota confusos arguments després d'un primer capítol polèmic.

Convertida en centre d'atenció absolut del documental, l'enfadós egocentrisme de la Guzzanti acaba per restar-li valor a la que és, d'altra banda, una valenta denúncia de la corrupció que impera en el govern de Berlusconi. Viva Zapatero és, probablement, una pel·lícula tan necessària a Itàlia com ho va ser l'Hay motiva a Espanya o el Farhenheit 911 de Moore als Estats Units (i que justificaria els 12 minuts d'aplaudiments que li van dedicar al Festival de Venècia), però lamentablement també té un regust d'oportunisme i de rebequeria per un despit mal paït que resulta força molest i contraproduent.

Guzzanti, que es mira massa al melic, desaprofita l'ocasió de parlar de com es consoliden les vies alternatives d'informació quan els mitjans de comunicació tradicionals no compleixen -o no els deixen complir-. Els apunts sobre el paper de la sàtira i l'humor com a regulador dels abusos polítics i com a indicador de la salut de la democràcia, sustentats en el testimoni de gent tan interessant com Dario Fo, són les úniques reflexions que conservaran una certa vigència quan giri la truita de la conjuntura política italiana i la Guzzanti torni, triomfant, al prime-time televisiu.

Més opinions sobre Viva Zapatero al blog d'en Cesc

Technorati Tags: cinema