Persones que xoquen

Un mosaic de personatges de tots colors i condicions es mouen a la deriva en un microcosmos on la comunicació humana només és possible en la violència d’una col·lisió. Una societat crispada i ressentida on tothom desconfia de qui és diferent, on la por i la frustració fan créixer barreres invisibles entre les persones. Aquest és el retrat que Paul Haggis fa de l’Amèrica post-11S a Crash, la contundent estrena com a director del premiat guionista de Milion Dollar Baby. Digníssima successora, tant per la forma com pel contingut, de títols com Short Cuts, Grand Canyon o Magnolia, Haggis també agafa Los Angeles com a paradigma de la incomunicació i l’odi racial –i irracional- entre persones, però el projecta molt més enllà de les fronteres geogràfiques i la conjuntura social fins a convertir-lo en una reflexió universal sobre la violència que habita en cadascú de nosaltres.

Haggis es manté aliè al frenètic ritme de la gran ciutat i prefereix deixar-se portar per la cadència marcada per la música de Mark Isham a l’hora de plantejar personatges i situacions. Tot i la duresa del seu missatge, Crash és una pel·lícula formalment molt austera i amb una elegant mesura que es trenca només amb els puntuals esclats de violència i seqüències de gran intensitat dramàtica.

Crash es mou pels boulevards i carreteres suburbials de la ciutat dels àngels, que es converteix en escenari de les vides creuades de wasp, portorriquenys, afroamericans, àrabs i orientals. Els personatges es presenten emmarcats en diversos tòpics que Haggis s’encarrega de desmentir a través d’un guió que sap mesurar la informació, i que convida a l’espectador a corregir contínuament les primeres i precipitades impressions i que el porta a comprendre la complexitat de les raons de l’ànima humana.

Els personatges d’aquesta pel·lícula deixen mica en mica de ser blancs o negres per representar tota una gamma de matisos del gris. Potser l’exemple més evident es troba en el personatge de Matt Dillon, un policia racista que, en un dels moments destacats del film, dóna arguments de difícil rèplica a l’odi que sent contra els negres i que, al final, acaba salvant la vida d’una dona de color a la que havia agredit anteriorment. Però també són representatius el cas del noi que encaixa en l’estereotip de delinqüent afroamericà i que se sent molest quan els blancs el tracten en conseqüència; o el del botiguer d’origen persa que és falsament assenyalat com a terrorista, però que cau en el mateix error d’atribuir als altres trets negatius mal fonamentats. I així fins a completar totes les històries que tenen, com a punt de partida, un accident de trànsit que sintetitza en una sola imatge la idea del xoc entre persones que Crash transmet des del seu títol, i que ens recorda que poques vegades se surt d'un col·lisió sa i estalvi.

Technorati Tags: cinema