diumenge, d’octubre 30

Shakespeare en la barra d'un bar



Segur que l'Àlex Rigola se sent molt orgullós de la seva gran ocurrència d'ambientar Ricard 3r (sic) en un bar "ochentero" de carretera. Però la idea no és seva. Una anys abans, el director anglès Don Boyd ja va tenir la mateixa pensada quan va adaptar lliurement al cinema una altra obra del dramaturg anglès, El rei Lear, en una pel·lícula notabilíssima titulada My Kingdom que va quedar injustament relegada a un discret segon terme en el moment de la seva estrena.

My Kingdom proposa una versió lliure i contemporània d'El rei Lear, convertida en aquest cas en la base per a una pel·lícula de cinema negre de tall clàssic. El rei Lear és aquí el cap d’un clan familiar en tràgica descomposició, després que la mort per assassinat de la mare deixi un espai perquè les ambicions i l’afany de poder aflorin a la superfície. D’aquesta manera, el pare, un mafiós vell i cansat interpretat per Richard Harris, acabarà abandonat a la seva sort, oblidat per tothom, quan dues de les seves tres filles i els seus respectius marits iniciin una salvatge pugna per fer-se amb el control del negoci i de les riqueses familiars.

Cap dels elements definitoris de les tragèdies de Shakespeare es passa per alt en aquesta pel·lícula de petites dimensions, però d’imponents resultats. Les ambicions, el crim, la lluita pel poder, les envejes i les traicions, extretes literalment de la obra, es mostren a My Kingdom des de l’òptica del cinema negre més clàssic, el de les pel·lícules de gàngsters dels anys trenta i quaranta, refrescada amb la influència recollida de títols contemporanis claus, com Uno de los nuestros de Martin Scorsese.

My kingdom és una pel·lícula dura, austera, sòbria i molt elegant, de la que es desprèn una extranya força dramàtica a la que hi contribueix clarament la imponent presència de Richard Harris en un dels seus últims grans papers (a banda dels capítols de Harry Potter), però també el suport d’un repartiment que inclou a la veterana Lynn Redgrave i a Jimmy Mistry, l’actor indi que es va fer popular a Oriente es Oriente.

Més cinema invisible a Sessió Contínua

3 comentaris :

Marcianna ha dit...

El problema és que en Rigola és molt llest. Basa la majoria de les seves obres en adaptacións que treu de films poc coneguts per el públic i la crítica teatral (que deu veure poc cinema) l'aplaudeix com un dels directors més originals del panorama. El mateix va fer amb Titus Andrònic, on va afussellar totes les idees originals de la peli Titus, de Julie Taymor. I això que a Pere Arquillué encara li falta per arribar al nivell de l'Antony Hopkins.

Judith ha dit...

És deu pensar que només les veu ell aquestes pel·lícules... La veritat és que tot i que algunes coses que fa son interessants, en Rigola en general fa una mica de ràbia perquè es creu la mar de trencador i provocador.

Anònim ha dit...

Doncs miraré d'aconseguir la pel·li perquè en el Ricard 3r del Rigola m'ho vaig passar de conya (q és del q es tracta, no?)