dilluns, d’octubre 10

Comencem malament



Confeso que fins ahir pràcticament no havia sentir a parlar de Serenity, però m’he posat ràpidament al dia. Es veu que hi havia una sèrie de la tele, Firefly, obra del creador de Buffy la cazavampiros, i que als Estats Units es va convertir en objecte de culte tot i haver estat cancel·lada abans d’arribar al final. La pressió dels fans va ser tal que no els va quedar més remei que traslladar la història al cinema. I ja convertida en pel·lícula, Serenity es va encarregar ahir donar el tret de sortida del sempre entranyable Festival de Cinema de Sitges.

Doncs comencem malament, em sap greu dir-ho. La manca de trampera de la pel·lícula em va fer caure en rodó quan només feia vint minuts que havia començat. Però això, de fer, no va resultar cap problema perquè quan vaig tornar a obrir els ulls encara no havia passat res de res. Res vol dir res de trascendental per entendre l’argument, és clar, perquè persecucions, diàlegs infumables i moviments trepidants de càmara seguint els protagonistes amunt i avall per donar a entendre que estaven ocupats fent coses molt importants, si que no van faltar.

Total, que quan em vaig despertar vaig caçar de seguida de que anava la cosa: una nau espacial, la Serenity, tripulada per una colla de marginats que van de planeta en planeta en un futur llunyà, en el que la Terra ha deixat d’existir per donar pas a una mena d'aliança planetària. El govern planetari en qüestió, però, s’ha inventat la forma de netejar els cervells del lumpen i tenir-los ben controlats a tots. Els tripulants de la Serenity descobriran aquesta trista realitat quan pugi a la nau un metge i la seva germana, una mena de psicotelèpata visionària amb extraordinàries dots pel kung-fu.

Serenity es ven com una barreja de ciència ficció i western tot i que de western només té la indumentària del capità de la nau, que va amb una actitud així com de cowboy dur i solitari (pura pose), i poca cosa més. També té un cert aire a pel·lícula oriental de patades, i fins i tot té moments de peli de zombies o de vampirs galàctics. Però en general no passa de capítol pilot de telesèrie, plena de tòpics i retòpics, escenaris de cartró pedra, efectes especials de taller de manualitats, ja no parlem de les interpretacions i més val que tampoc entrem en les continues gracietes i brometes del guió. I que es pot dir d'aquest final feliç de pa sucat amb oli...

Technorati Tags:

3 comentaris :

Kitsune ha dit...

Ayer vi yo la película en el cine. Reconozco que no pasa de ser un capítulo de la serie en una pantalla "mu grande" y nada más. Pero es que hay que tener en cuenta que cuando un tipo de estos de la tele se mete a rodar en cine... la caga...(con perdón). Piensa todavía en lenguaje de tv, sin caer en la cuenta de que una pantalla de cine es diferente, hasta la forma de filmar tiene, DEBE de ser diferente.
De todos modos, te recomiendo la serie, la película no pasa de ser un "apaño" para fans en un intento por amortizar la cosa. Pero la serie, aun con capítulos infumables tiene alguna cosa que la salva (misteriosamente) en el último minuto. Deus ex machina....
Saludillo.

Un que passava ha dit...

La primera frase del tercer paràgraf em sona a la sèrie Andromeda, de la factoria Roddenberry. He llegit coses de Firefly i de les ganes amb què s'esperava Serenity, però francament, després d'haver vist força capítols de Buffy i veure com degenerava, no sé si esperar-ne gaire de bo. I ja veig que no, que no n'hi ha gaire, de bo...Demà vaig a veure Charlie i la fàbrica de xocolata, que dec ser dels pocs que encara no l'ha vista :S

Judith ha dit...

Kitsune, la peli me pareció eso, un apaño para aficionados pero tan mal hecho que no conseguirán que nadie que no sabe de que va el tema se enganche a la serie.

De fet, ja he reconegut que ni sabia quina sèrie era. En general segueixo poques sèries i les de fantasia i ciència ficció mai m'han enganxat massa. Charlie & la fàbrica és una molt bona opció, ferran!