divendres, de setembre 30

Setembre del 2005



L'editorial Minotauro torna a editar les Cròniques Marcianes de Ray Bradbury traduïdes al castellà per Jorge Luis Borges. Aquest va ser el llibre amb el que Paco Porrúa va inaugurar la seva editorial ara fa cinquanta anys, i res millor per celebrar aquest aniversari que amb la reedició d'aquesta obra cabdal, ja no de la literatura de ciència ficció, sinó de les lletres universals.

Sobre el llibre, Pere Gimferrer, en unes jornades sobre ciència ficció organitzades per Minotauro, ha dit:

Crónicas marcianas es una gran metáfora de la inseguridad en EE UU y occidente en general en la posguerra, que ha resistido al paso del tiempo. No habla de un planeta Marte real, es una metáfora de la Tierra, una transposición poética, simbólica y moral de los fantasmas interiores de la sociedad de los cincuenta. La obra está teñida por el miedo a la pérdida de la propia identidad y a que la existencia no sea más que algo ilusorio.

Jo ara he agafat l'exemplar que tinc als prestatges de casa -en català, traduït per Quim Monzó, un dels llibres que m'estimo més- i he començat a repassar-ne alguns capítols: La tercera expedició, La botiga de maletes, Usher II (On Bradbury fa referències a Poe, per una banda, i al seu Farenheit 451, per l'altre), i un capítol tristíssim, tristíssim i preciós que es titula Vindran pluges suaus, i que explica la destrucció de la terra a partir d'una casa que s'enfonsa; i El marcià, una història tremenda ambientada al Setembre del 2005. I he arribat al final, aquell en que els humans que han fugit a Mart després de la devastació nuclear de la Terra descobreixen qui són, en realitat, els autèntics marcians...

2 comentaris :

A ha dit...

Sense haver tastat la traducció borgiana em quedo i reivindico la de Monzó.

Llarga vida a les traduccions excel·lents en català!

Judith Vives ha dit...

la d'en monzó és realment bona, però també et dic que Cròniques marcianes és un llibre tan maco que val la pena llegir-lo en qualsevol idioma.