La vida gira

L’empremta que deixa un poble que desapareix s’assembla molt a les empremptes que van deixar els dinosaures fa milions d’anys. Ja no són a la terra, però encara podem trobar les pistes de la seva existència, i on hi va haver vida, ara n’hi ha una altra de diferent, i aquesta també desapareixerà, deixant les seves pròpies empremptes. La matèria no es destrueix, es transforma. La vida és un cicle, el cel gira i torna allà mateix, al punt de sortida, a l’inici de totes les coses. Entre el documental i la poesia, Mercedes Álvarez reflexiona a la seva ópera prima, El cielo gira, sobre l’inexorable pas del temps i de les seves empentes, les que fan avançar la història: la personal, la d’una comunitat, la de tota la Mediterrània. I ho fa a través dels testimonis de catorze persones, els catorze últims habitants del poble d’Aldeaseñor, a Sòria, la cruïlla on totes aquestes històries es troben. Els últims habitats d’aquest poble són grans, els queda poc temps de vida i darrera d’ells, el poble haurà de desaparèixer. Si es que va desaparèixer Aldeaseñor després del pas dels celtes. I dels romans. I dels àrabs. Perquè aquest poble existia de molt abans, en la època en que els prehistòrics hi van construir un dólmen i quan els dinosaures que van deixar les seves petjades marcades a la roca. I després, quan hi va néixer Mercedes Álvarez. I encara continuarà existint en el futur, quan els testimonis d’aquesta petita gran troballa cinematogràfica hagin desaparegut, els avis del poble, la directora, també nosaltres, els espectadors. Perquè la vida, com el cel blau ple de núvols blancs, continuarà girant...